Ja són cent trenta-cinc

Ja hi ha resultats. Inesperats, sorprenents. Contra tot pronòstic, la vaga general, les acusacions de corrupció, l’ambigüitat en la definició d’objectius nacionals i la política de retallades d’aquesta legislatura, han acabat passant factura a CiU. No només han perdut vots respecte el 2010, sinó que fins i tot ha perdut 12 diputats i han obtingut els pitjors resultats de la seva història. El que semblava més improbable ha passat, el projecte messiànic d’Artur Mas ha fracassat estrepitosament.

La victòria de la nit que esperava CiU se l’ha endut finalment ERC, que ha acabat guanyant la cursa pel segon lloc al Parlament. L’auge independentista dels últims mesos i l’aposta dels republicans per unes propostes alternatives a les retallades de Mas ha acabat donant 21 diputats a la formació, 11 més que fa dos anys. Oriol Junqueras es consolida com a líder d’un  partit que ha recuperat la credibilitat i força perduda a les passades eleccions i, després d’aquests resultats, només queda una incògnita a resoldre: saber si els republicans són capaços de  mantenir-se ferms en l’aposta per les polítiques socials i no fan el joc a CiU per prioritzar el camí cap a la independència.

El segon fracàs de la nit ha estat pel PSC: de 28 a 20 escons, els socialistes han perdut la condició de segona força parlamentària. La davallada és forta i s’equivocarien si pensessin que han capejat el temporal. El que toca és fer importants reestructuracions a tres nivells: en primer lloc la consecució d’un canvi real dins el partit; en segon, el replantejament d’unes propostes a nivell nacional i social que els han portat als pitjors registres de la seva historia; i en tercer i últim lloc, a la definició clara de la relació amb el PSOE, una dels principals reclams de votants i militants catalanistes del partit. En aquest sentit, que Pere Navarro justifiqui els resultats dient que “entre tants crits” és possible que el seu missatge “hagi costat d’arribar”, esdevé una mala lectura i una manera errònia de començar a fer un punt i a part.

Alícia Sánchez-Camacho no ha aconseguit el segon lloc, però amb 19 diputats ha aconseguit superar l’èxit del 2010 i ha donat al PP un dels millors resultats de la seva historia a Catalunya. La campanya antiindependència ha fet els seus efectes i ha camuflat el desgast que el partit arrossega com a conseqüència del descontent amb el govern de Rajoy.  Tot i això, els populars es troben davant una majoria parlamentària sobiranista i amb l’esquerda gairebé infranquejable en la relació amb CiU, amb qui han aplicat un programa d’estrictes retallades al llarg d’aquests últims dos anys. Així doncs, tercera força parlamentària però grans dificultats per tirar endavant aliances  i polítiques amb altres formacions.

Resultats històrics també per ICV-EUiA. Amb un discurs cada cop més trencador, els ecosocialistes han obtingut fins a 13 diputats a la cambra catalana, 3 més que l’anterior legislatura. Joan  Herrera ha jugat bé el seu paper d’oposició frontal a les polítiques del govern de Mas al mateix temps que es posicionava a favor del dret a decidir, cosa que sobretot ha convençut als votants d’esquerra catalanistes descontents amb el PSC. Caldrà veure quin paper juga el partit en aquesta legislatura, però la seva condició de tercer força d’esquerres a la cambra catalana podria debilitar la seva potencial capacitat d’acció.

Un dels partits més satisfets d’aquesta nit electoral ha estat Ciutadans. Albert Rivera s’ha presentat com a defensor dels veritables problemes dels catalans alhora que ha defensat amb vehemencia la unitat d’Espanya, combinació que s’ha traduit en un autèntic èxit electoral. La formació ha triplicat els seus anteriors resultats i tindran grup propi al Parlament amb 9 diputats. Un partit que entra fort a l’hemicicle però que més enllà de la condició de nacionalista espanyol que es nega a reconèixer, és una incògnita com es traduirà la seva aposta per unes polítiques socioeconòmiques transversals. D’altra banda, Rivera ja ha promès demanar la dimissió de Mas i fins i tot a demanar una moció de censura en cas que el més que probable president no accedeixi a la seva petició. Les ànsies de protagonisme els podrien jugar una mala passada i deixar-los aïllats i sense aliats al Parlament.

La CUP ha aconseguit entrar al Parlament per primera vegada. S’han definit com el cavall de Troia de les classes populars, però caldrà veure de quin marge disposen per ser la veu dels seus votants, tenint en compte que els 3 diputats aconseguits no els donen dret a grup propi. En el vessant social i econòmic, les propostes de la CUP sóc clares, però el gran enigma és la seva actitud envers la consulta proposada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Pactaran amb els convergents tenint en compte que aquests han abanderat unes retallades contra el model de país que ells defensen? Hauran de ser molt hàbils si es queden entre l’espasa i la paret. Més enllà d’això, també està per veure quines són les relacions amb els moviments socials que els han donat força fins ara, ja que les sinergies ara s’hauran de teixir entre el carrer i el Parlament.

Fins aquí els partits que han aconseguit passar la barrera del 3% i comptaran amb representació al Parlament. Però aquí no acaben les novetats d’aquestes eleccions. Solidaritat s’ha quedat fora de l’hemicicle. La seva absència reflecteix que si bé una bona part del catalans estan a favor de l’autodeterminació o la independència, no volen cap de les dues coses a qualsevol preu. La seva manca de propostes per construir un model de país els ha acabat castigant. Caldrà veure quin és el futur de SI, si continuarà existint i, en cas afirmatiu, de quina manera.

Un altre partit que per sort s’ha quedat sense representació és Plataforma per Catalunya. No obstant això, cal tenir ben present que la formació xenòfoba de Josep Anglada ha rebut el suport de 60.142 catalans. Ja vam parlar de la perillositat de partits com PxC i del seu discurs, que malauradament cada cop cala més entre la població. Així doncs, no hi ha gaire més a dir. Cal combatre el seu discurs per evitar viure experiències com la del Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia.

Ja per acabar, cal destacar el que potser és la millor noticia d’aquesta jornada electoral: un percentatge de participació electoral del 69%, el més alt de la historia de les eleccions autonòmiques catalanes. És una bona noticia, però cal  que el nivell participatiu de la ciutadania segueixi creixent, i no només a les urnes, sinó dia a dia través dels moviments socials, sindicals i polítics . El treball dels partits en el desenvolupament de mecanismes de democràcia participativa seria una bona manera de començar.

Andreu Merino – Marc Toro

Pals a la majoria convergent: Els quatre handicaps de Mas

Artur Mas veu com la placidesa amb la que CiU havia començat la campanya trontolla. Entre protestes socials, escàndols de corrupció i traves legals a lleis impulsades pel Govern, són cada vegada més els fronts oberts més enllà de l’horitzó nacional del partit, cosa que obligarà als convergents a fer un canvi d’estratègia per tal de mantenir l’avantatge aconseguit al llarg de la primera meitat de la campanya. De moment, Artur Mas ja ha admès que veu “pràcticament impossible” la majoria absoluta al Parlament. Tot i que pot ser una afirmació sincera, no deixa de ser una estratègia per mobilitzar el votant indecís i minimitzar els efectes del que podem considerar pals a les rodes del carro que pot dur el partit cap a la majoria. Aquests són els principals handicaps als que ha de fer front la federació:

Corrupció

Primer va ser la carta anònima que el jutge del cas Palau va rebre i que deixa cada cop més clara la implicació de CiU al cas Palau. I avui El Mundo afirmava en portada que Artur Mas i Jordi Pujol tenen comptes a Suïssa on haurien anat a parar les comissions que els dirigents convergents haurien rebut, presumptament, a canvi de les adjudicacions d’obres públiques. El que es podria convertir en un dels escàndols de la campanya,però, queda esmorteït a causa del caràcter descaradament espanyolista del rotatiu, cosa que podria desacreditar-lo davant els votants catalanistes.

El cas Palau continua obert, igual que la investigació que situa Oriol Pujol com a col·laborador necessari en adjudicacions fraudulentes d’estacions d’ITV. Tenint en compte això, cal tenir ben present el “no sabem si CiU té les mans netes” del candidat socialista Pere Navarro. Precisament, PSC i PP són els partits que podrien treure més rèdit de les causes obertes que té la federació. Però el cas Pretòria en el cas socialista i els múltiples casos de corrupció que han esquitxat els populars arreu d’Espanya podrien convertir els seus atacs en un boomerang. Es tracta d’estirar la manta però no prou com per destapar-se.

Vaga general

Tot i el seguiment desigual del #14N, a Catalunya la vaga va tornar a posar sobre la taula la política de retallades del govern convergent. Davant d’això, Artur Mas s’ha afanyat a prometre una reunió amb els líders dels dos principals sindicats en cas de ser reelegit president i ha repetit l’argument de que l’Estat propi reduiria l’efecte de les polítiques d’austeritat. La pobres d’aquest argument competeix amb les poques propostes trencadores i efectives plantejades pels partits progressistes. Entre les excuses i la manca d’idees, empat tècnic entre uns i altres.

Però la vaga general no acaba aquí. L’actuació dels Mossos durant les diferents manifestacions que va haver-hi a Catalunya un cop més ha estat qüestionada i la majoria de partits s’han tornat a abraonar sobre el conseller d’Interior Felip Puig. No és la primera ni la segona vegada que es demana la dimissió de Puig, cosa que hauria de fer plantejar a Convergència si el conseller li fa més nosa que servei, electoralment parlant.

Euro per recepta

El Consell d’Estat ha declarat avui “inconstitucional” la mesura de l’euro per recepta impulsada pel Govern en el tram final de la legislatura. El Consell és un òrgan consultiu i per tant les seves decisions no són vinculants i el Govern ja ha anunciat que mantindrà la mesura. Tot i que el dictamen fa trontollar una de les mesures estrella dels paquets de retallades, s’ha de tenir en compte el caràcter del veredicte. La constitucionalitat és un valor cada cop menys apreciat a Catalunya i a més el govern espanyol ha promès portar la mesura al Tribunal Constitucional, de record ingrat per Catalunya des de la retallada de l’Estatut, en cas que el govern català no la retiri.

Desnonaments

Cal no oblidar el primer tema polèmic de la campanya. El PSC (a través del PSOE) i el PP han perdut una oportunitat més per passar-li la ma per la cara a CiU. A la federació nacionalista se li retreia la passivitat parlamentària al Congrés i al Parlament durant anys davant d’un tema tan greu com aquest, de la mateixa manera que es considerava insuficient l’actitud de populars i socialistes al respecte. La cimera bipartidista de dilluns passat a Madrid hauria estat un bon reclam electoral a Catalunya pels principals rivals de Mas, però la falta de concreció i l’establiment de límits més que qüestionables respecte qui pot patir o no un desnonament posen els tres partits al mateix nivell. La resta de formacions poden treure rèdit d’aquesta manca de valentia, sempre i quan sàpiguen aliar-se amb els moviment socials i fer l’estratègia a partir dels seus plantejaments, i no al revés.

Andreu Merino – Marc Toro

#14N: Una oportunitat perduda

Gent cap amunt, gent cap avall, ni ordre ni concert, en tot cas desconcert. Aquesta és la sensació que es va percebre aquest dimecres a la manifestació celebrada als carrers de Barcelona en motiu de la vaga general. La gent pregunta cap a on cal anar, quin és el recorregut, res. El Twitter informa de que milers de persones marxen pels carrers de la ciutat comtal. Sens dubte, milers de persones marxen sobre l’asfalt, però la protesta queda reduïda a grups dispersos que no acabaven d’unir-se sota un mateix clam, l’aspecte de Passeig de Gràcia recorda més a una Shopping Night que a un acte reivindicatiu.

Tot i que alguns ja han decidit marxar cap a casa, la cosa comença a prendre forma una hora després de l’horari previst per l’inici de l’acte. Mentre una comitiva puja cap a l’Avinguda Diagonal, l’altra es dirigeix al centre pel carrer Bruc. Els uns arriben al final després d’un acte insípid, tot i que diguin el contrari la manifestació no ha estat massiva com es pretenia. Els altres acaben topant amb la situació de sempre, la desmesura de les càrregues policials per mirar de frenar una minoria eixelebrada a la què la protesta se li ha escapat de les mans. El resultat? Els mitjans interessats utilitzen els titulars de sempre per desprestigiar una protesta que ja de per si va estar mancada d’organització des del començament. La cara més visible, tot i que probablement la menys important de la jornada de vaga, acaba en decepció a la ciutat de Barcelona

Els carrers es buiden i el ball de xifres està servit. Assumint que és pràcticament impossible precisar exactament el nombre de persones que van manifestar-se en aquesta o qualsevol altra manifestació mínimament multitudinària, el que queda clar és que ni hi havia el milió de persones que de manera optimista apunten els sindicats, ni les 50.000 que els la delegació del govern espanyol fixa amb intencions clarament polítiques.

Com que es tracta d’una discussió recorrent i sense solució, el que queda és el recompte a ull que pot fer cadascú en comparació amb altres ocasions. Fer l’exercici i veure el que és evident, l’acte no va igualar ni de bon tros la massiva convocatòria del passat Onze de Setembre. Preocupem-nos. Més gent disposada a sortir al carrer per la independència que per combatre les retallades, la reforma laboral i la laminació constant de drets socials?

No és d’estranyar, algú ha fet molt bé la seva feina. Presentar una ambigua independència com a pedra filosofal per sortir de la crisi, i centrar el debat polític i social al voltant d’aquesta qüestió, no fa més que desviar l’atenció de les retallades, la privatització i l’agressiva política neoliberal practicada pel Govern de CiU. Que la resta de partits ballin al ritme de la dansa hipnòtica del clar guanyador anul·la per complet un possible canvi de rumb, un canvi de mentalitat popular i una incidència en els resultats de les eleccions del proper #25N.

En el global d’una jornada de vaga a nivell nacional, la manifestació de la capital no és més que un acte més o menys destacat. Però veient el rèdit electoral que va donar la de la Diada, tot fa pensar que ahir es va perdre una oportunitat d’or perquè les retallades i els temes socials passessin clarament per davant del debat nacional a la campanya.  Caldrà veure com evoluciona l’estratègia dels partits els pròxims dies, però ara per ara tot assenyala cap a un mateix resultat: Mas, i de retruc el PP, han tornat a guanyar.

Marc Toro

L’endemà del #14N

Si valorem l’èxit que ha reportat la vaga a la classe treballadora, el resultat té un regust agredolç. Per una banda, cada cop són més els assalariats que no fan vaga perquè consideren que no es poden permetre deixar perdre un dia de sou; per altra, demà serà el 15N, però aquesta abreviatura no serà sinònim d’una jornada reivindicativa, sinó d’un dia més al calendari. Cadascú ha de fer servir les eines que té a l’abast per aconseguir allò que reclama. En el cas dels treballadors, el millor que hi ha dins la legalitat, ara per ara, és la vaga. Però potser s’hauria de replantejar la manera de funcionar d’aquest sistema, o fins i tot canviar-lo.

En l’apartat de possibles reformes, els protagonistes han de ser els sindicats i associacions del teixit associatiu. Per la majoria de gent, la vaga s’ha convertit en el que són les eleccions per la democràcia: una participació puntual per opinar sobre el context social i polític que no va més enllà del dia de la convocatòria. Els sindicats majoritaris van perdent credibilitat amb el pas del temps, a causa del seu lligam amb els grans partits, el caire innegablement polític que tenen totes les seves convocatòries de vaga i, precisament, per la falta de mesures d’acció més efectives que un dia de vaga general, com ara una vaga indefinida.

El més fàcil és exigir als sindicats aquesta vaga indefinida, però és aquí on entren el joc els ciutadans, com a individus. La solució als problemes de classe passa per la implicació de tot aquell que se senti afectat per les polítiques socials de les classes dirigents. I no només durant un dia, sinó a través d’una militància continuada mitjançant assemblees de barri, sindicats, associacions cíviques o polítiques. La implicació ciutadana a nivell individual es convertiria en una força global capaç de muntar estructures permanents. Els ciutadans no s’adheririen puntualment a les convocatòries dels grans sindicats sinó que lluitarien i construirien un discurs i unes accions constants, pensant en el seu àmbit més proper, però sempre actuant en un marc global.

La lluita de l’individu contra els poders fàctics del país és titànica. Els inputs que ens venen de fora ens converteixen en una societat individualista, poc conscient que les classes socials són encara vigents i acomodada en un context dolent, però que equivocadament, creiem que no pot ser pitjor. Però la implicació individual és bàsica per establir fluxos comuns i combatre les injustícies que rep dia sí dia també la classe treballadora.

Andreu Merino