El record de Sant Felip Neri

Plaça Sant Felip Neri 1Dimecres 30 de gener, un centenar de persones es reuneixen a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona. Espelmes i les restes de metralla a la façana de l’església acompanyen un Bella Ciao entonat en record de les víctimes dels bombardejos que van tenir lloc en aquesta plaça durant la Guerra Civil. Entre el 1937 i el 1939, aviadors italians van fer servir Barcelona com a camp de proves de cara a la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos per saturació van provocar gairebé 5.000 morts a la ciutat comtal.

Continua llegint

El punt de partida: partit a partit

Ahir parlàvem d’una campanya  previsible amb resultats previsibles i una incidència gairebé mínima sobre el vot dels ciutadans. La situació de tots els partits, però, no està per tirar coets i mai es poden descartar sorpreses. Repassem el punt de partida i els reptes de les principals forces polítiques protagonistes d’aquesta campanya que tot just acaba d’arrencar.

Convergència i Unió (CiU): Tot i l’avantatge aconseguit al llarg dels últims mesos, els d’Artur Mas encara han de reforçar la dèbil credibilitat de la seva aposta per l’Estat propi (inclosa al seu programa electoral) si volen consolidar la majoria absoluta al Parlament, una tasca que encara es pot complicar si es té en compte les discrepàncies existents amb Unió pel que fa a la definició dels objectius nacionals. L’ambigüitat i la incoherència poden acabar passant factura a la federació. D’altra banda, caldrà renovar l’argumentari per justificar el seguit de retallades de drets socials que s’han dut a terme des del Govern al llarg d’aquesta legislatura. Repetir que no hi ha diners i relacionar-ho insistentment amb la manca de pagaments del govern espanyol és una estratègia  simplista i cada cop menys creïble. La demagògia no va enlloc.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): Els socialistes estan en caiguda lliure, ningú ho pot negar. Crítics dins i fora del partit, Pere Navarro com a líder poc carismàtic i gens consolidat, un paper a l’oposició feble que s’ha vist eclipsat per partits amb menys representació parlamentària i una aposta improvisada per un federalisme que, si bé sempre ha aparegut als estatuts del partit, mai fins ara ha estat defensat amb propostes polítiques concretes. El PSC encara no s’han recuperat després del fracàs de les passades eleccions autonòmiques i necessita un canvi de dalt a baix si no vol convertir-se en una mera quarta força parlamentària. Tot sembla indicar que quinze dies són massa pocs per completar un procés que s’hauria d’haver iniciat ja fa temps. De cara al futur, trencar definitivament amb les cadenes del PSOE i solucionar les discrepàncies internes potser seria una bona manera de començar a fer net.

Partit Popular de Catalunya (PPC): Tercera força al Parlament i soci preferent del Govern durant la primera meitat de la legislatura, els PP es troba ara en una situació complicada. Tot i l’èxit dels resultats d’Alícia Sánchez-Camacho als anteriors comicis, la seva posició respecte el debat sobiranista i la gestió de la crisi de Mariano Rajoy fa pensar que els populars han tornat a sembrar antipaties entre la societat catalana i que necessitaran pràcticament un miracle per poder repetir la gesta. Només l’aparició estel·lar d’aquesta majoria silenciosa a la que tant es refereixen els podrà mantenir al capdamunt. Atenció, perquè tot i que sembli improbable, en temps de crisi i amb el discurs de la por tant característic del PP, no seria d’estranyar que pogués tornar a sorprendre.

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): Els ecosocialistes no acaben d’arrencar. Després d’una legislatura d’atacs contra les polítiques de retallades del Govern i de liderar la campanya contra Eurovegas, es podria dir que Joan Herrera ha exercit, de facto, com a veritable cap de l’oposició. El rèdit electoral que pot donar aquesta estratègia, però, es podria veure eclipsat per un incoherent suport a una agenda nacional del President que des del primer moment es va veure allunyada d’un pacte social reclamat pel partit. La dura campanya que es preveu que ICV-EUiA engegui per reclamar la inviolabilitat de l’Estat del Benestar pot quedar deslluïda si el dret a decidir o l’oportunisme polític segueixen passant per sobre els drets socials que tant volen defensar. De moment, el lema ‘Dret a decidir sí, drets socials també’ sembla deixar en segon terme el que hauria de ser la seva prioritat.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): ERC està de sort. Després d’anys de lluita ha aconseguit veure la independència al centre del debat polític i social. Posar entre les cordes el Govern i exigir-li prémer l’accelerador nacional si volia el seu suport de cara als pressupostos del 2013 va servir d’assaig als republicans, que veuen aquesta legislatura com l’oportunitat de convertir-se en el company de viatge de Mas cap a l’Estat propi. El vot de confiança dipositat a CiU i a la seva promesa “independentista” han convertit el programa electoral republicà en un full de ruta de construcció d’estructures d’estat. Sense una majoria al Parlament, la decepció si CiU no compleix pot ser immensa. Amb tot, seria bo curar-se en salut i evitar que la independència faci ombra a la veritable alternativa d’esquerres de la que tant parla Oriol Junqueras. De cara a liderar l’oposició de la nova legislatura és una tasca indispensable.

Solidaritat CataIana per la Independència (SI): Discurs monotemàtic, poc obert de mires i fins a cert punt demagògic i intolerant. Tot i ser els més engrescats amb una independència que veuen a tocar, la manca de propostes econòmiques, socials i, en definitiva, d’idees més enllà de la independència, pot passar factura a SI. Seguir com fins ara no sembla que hagi de donar resultats a un partit que està ben a prop de quedar sense escons al Parlament. Les passades eleccions tenien el reclam de Joan Laporta, ara ni això.

Ciutadans (C’s): Abans dèiem que la  demagògia no va enlloc, potser era un error. El populisme de C’s i la incomprensible fama que s’han guanyat de dir les coses “pel seu nom” està a punt de fer-los doblar els diputats d’aquesta legislatura. Amb més seny i més marge que els populars, el discurs de la por funciona cada cop més a una formació que, si bé es defineix com a no nacionalista, el seu missatge i els seus actes assenyalen precisament el contrari.

Candidatura d’Unitat Popular (CUP): La gran novetat i la gran incògnita d’aquests comicis. Després dels èxits a les darreres eleccions municipals la CUP ha decidit provar sort a les autonòmiques. Amb una proposta independentista i de trencament amb el sistema actual, es presenta als comicis com l’alternativa real a la hipocresia i manca de credibilitat dels partits d’esquerra. Falta per veure si la decisió de presentar-se a les eleccions no ha estat massa precipitada i poc preparada. Sigui com sigui, la campanya donarà visibilitat al partit i serà un bon sondeig del suport que té a nivell nacional. De moment, alguns pronòstics parlen de tres diputats, els tres de SI. Esperem que la CUP aprofiti millor l’oportunitat.

Marc Toro