EL PSC ha tocat fons

El PSC ha tocat fons. Si el vot díscol d’Ernest Maragall a la votació del pacte fiscal de la passada legislatura ja va encendre totes les alarmes al carrer Nicaragua, el trencament de la disciplina de vot per part de cinc diputats del partit (Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Rocio Martínez-Sampere, Marina Geli i Núria Ventura) a la votació d’aquest dimecres de la declaració de sobirania del poble de Catalunya esdevé la gota que fa vessar el vas.

Continua llegint

El marge de la justícia (I)

En els darrers dies Espanya i Catalunya han estat escenaris de dos episodis de corrupció, almenys que sapiguem. La denúncia interposada per L’Associació Democracia Real Ya a 63 diputats pel cobrament fraudulent de dietes i el cas Pallerols han tornat a posar en dubte fins a quin punt la justícia compleix amb el seu deure en els casos de corrupció política. Més enllà dels càstigs que han tingut, tindran, o no tindran els casos, és evident que el sistema judicial no és prou contundent a l’hora de condemnar els que utilitzen els fons públics amb fins lucratius. Això, en primer lloc, representa una manca de lleialtat a l’estat de dret. I en segon lloc, desgasta cada cop més la imatge de les classes dirigents envers la societat fins arribar al punt de la nul·la credibilitat.

La dieta del cinturó

L’Associació Democracia Real Ya  (escisió de la plataforma Democracia Real Ya, inspiradora del moviment 15M) s’ha querellat contra 63 diputats del Congrés espanyol per cobrar dietes de pernoctació a Madrid tot i tenir residència pròpia a la capital de l’estat. El passat 4 de gener l’advocat de l’organització, Miguel Ángel Miralles, va presentar la querella al Tribunal Suprem, el qual haurà de decidir si l’accepta a tràmit o no. L’associació acusa els diputats de malversació de fons públics i apropiació indeguda.

Les dietes de pernoctació tenen com a objectiu subvencionar les estades dels diversos diputats que no disposen d’allotjament propi a Madrid, però segons la denúncia 63 representants en l’hemicicle espanyol l’estan cobrant tot i ser propietaris d’un immoble a la ciutat. Entre els querellats hi ha el president, Mariano Rajoy, Fátima Báñez (ministra d’Ocupació), Jorge Fernández Díaz (Interior), Cristóbal Montoro (Hisenda) i Ana Pastor (Foment). Els que falten per arribar als 63 són diputats 36 diputats del PP, 20 del PSOE (entre els quals trobem exministres com Jesús Caldera, José Blanco, Ramon Jáuregui i també diputats catalans), un de CiU i un de Coalición Canaria.

Pels diputats escollits per la circumscripció de Madrid, com Rajoy , la dieta és de 870, 56 €,  mentre que per aquells escollits en altres circumscripcions l’import puja fins als 1.823,36€. El cas del cap de l’executiu espanyol és especialment flagrant, ja que Rajoy viu al Palau de la Moncloa, residència pagada amb diners públics.

No es pot caure en el parany de posar tots els polítics dins el sac de la corrupció, però és evident que les males pràctiques en l’àmbit públic cada cop estan més esteses. Aquells que demanen ajustar-se el cinturó als ciutadans es permeten el luxe de cobrar dietes força generoses sense molestar-se en complir els requisits. I no només ho fa el partit del govern, l’oposició s’hi apunta. Està demostrat que la corrupció no hi entén d’ideologies. Ni de partidismes.

Analitzant els cobraments fraudulents, podem trobar dues causes per les quals s’han dut a terme: la mala voluntat dels acusats i la falta de control públic per evitar que ingressessin aquests diners. És evident que s’ha d’esperar un comportament digne i a l’alçada de les circumstàncies actuals per part dels senyors diputats, però quan aquest no es produeix és quan ha d’actuar l’aparell públic a través de supervisió i control. Com pot ser que la denúncia provingui d’una associació popular i no de la Fiscalia o dels òrgans anticorrupció finançats amb l’erari públic?

És clar que potser el problema és la pròpia concepció que la funció pública té d’ella mateixa. És difícil d’entendre que una dieta de pernoctació mensual pugui superar els 1.800 € mentre el sou mínim interprofessional estatal és de 645,20 €. La diferència és abismal, igual que la relació que els governants tenen sobre els governats. És complicat que els nostres líders polítics sàpiguen com sortir de la crisi si ells no es veuen afectats per la recessió, i encara menys sinó fan un esforç per limitar els seus ingressos . Mentre hi hagi dietes desorbitades, excés de cotxes oficials, sous desproporcionats i, sobretot, falta de control sobre aquests aspectes, polítics i ciutadans continuaran mirant-se i es preguntaran si realment aquell de davant seu és ciutadà del mateix país que ells, més enllà del que digui el seu passaport.

Andreu Merino Vives

Ja són cent trenta-cinc

Ja hi ha resultats. Inesperats, sorprenents. Contra tot pronòstic, la vaga general, les acusacions de corrupció, l’ambigüitat en la definició d’objectius nacionals i la política de retallades d’aquesta legislatura, han acabat passant factura a CiU. No només han perdut vots respecte el 2010, sinó que fins i tot ha perdut 12 diputats i han obtingut els pitjors resultats de la seva història. El que semblava més improbable ha passat, el projecte messiànic d’Artur Mas ha fracassat estrepitosament.

La victòria de la nit que esperava CiU se l’ha endut finalment ERC, que ha acabat guanyant la cursa pel segon lloc al Parlament. L’auge independentista dels últims mesos i l’aposta dels republicans per unes propostes alternatives a les retallades de Mas ha acabat donant 21 diputats a la formació, 11 més que fa dos anys. Oriol Junqueras es consolida com a líder d’un  partit que ha recuperat la credibilitat i força perduda a les passades eleccions i, després d’aquests resultats, només queda una incògnita a resoldre: saber si els republicans són capaços de  mantenir-se ferms en l’aposta per les polítiques socials i no fan el joc a CiU per prioritzar el camí cap a la independència.

El segon fracàs de la nit ha estat pel PSC: de 28 a 20 escons, els socialistes han perdut la condició de segona força parlamentària. La davallada és forta i s’equivocarien si pensessin que han capejat el temporal. El que toca és fer importants reestructuracions a tres nivells: en primer lloc la consecució d’un canvi real dins el partit; en segon, el replantejament d’unes propostes a nivell nacional i social que els han portat als pitjors registres de la seva historia; i en tercer i últim lloc, a la definició clara de la relació amb el PSOE, una dels principals reclams de votants i militants catalanistes del partit. En aquest sentit, que Pere Navarro justifiqui els resultats dient que “entre tants crits” és possible que el seu missatge “hagi costat d’arribar”, esdevé una mala lectura i una manera errònia de començar a fer un punt i a part.

Alícia Sánchez-Camacho no ha aconseguit el segon lloc, però amb 19 diputats ha aconseguit superar l’èxit del 2010 i ha donat al PP un dels millors resultats de la seva historia a Catalunya. La campanya antiindependència ha fet els seus efectes i ha camuflat el desgast que el partit arrossega com a conseqüència del descontent amb el govern de Rajoy.  Tot i això, els populars es troben davant una majoria parlamentària sobiranista i amb l’esquerda gairebé infranquejable en la relació amb CiU, amb qui han aplicat un programa d’estrictes retallades al llarg d’aquests últims dos anys. Així doncs, tercera força parlamentària però grans dificultats per tirar endavant aliances  i polítiques amb altres formacions.

Resultats històrics també per ICV-EUiA. Amb un discurs cada cop més trencador, els ecosocialistes han obtingut fins a 13 diputats a la cambra catalana, 3 més que l’anterior legislatura. Joan  Herrera ha jugat bé el seu paper d’oposició frontal a les polítiques del govern de Mas al mateix temps que es posicionava a favor del dret a decidir, cosa que sobretot ha convençut als votants d’esquerra catalanistes descontents amb el PSC. Caldrà veure quin paper juga el partit en aquesta legislatura, però la seva condició de tercer força d’esquerres a la cambra catalana podria debilitar la seva potencial capacitat d’acció.

Un dels partits més satisfets d’aquesta nit electoral ha estat Ciutadans. Albert Rivera s’ha presentat com a defensor dels veritables problemes dels catalans alhora que ha defensat amb vehemencia la unitat d’Espanya, combinació que s’ha traduit en un autèntic èxit electoral. La formació ha triplicat els seus anteriors resultats i tindran grup propi al Parlament amb 9 diputats. Un partit que entra fort a l’hemicicle però que més enllà de la condició de nacionalista espanyol que es nega a reconèixer, és una incògnita com es traduirà la seva aposta per unes polítiques socioeconòmiques transversals. D’altra banda, Rivera ja ha promès demanar la dimissió de Mas i fins i tot a demanar una moció de censura en cas que el més que probable president no accedeixi a la seva petició. Les ànsies de protagonisme els podrien jugar una mala passada i deixar-los aïllats i sense aliats al Parlament.

La CUP ha aconseguit entrar al Parlament per primera vegada. S’han definit com el cavall de Troia de les classes populars, però caldrà veure de quin marge disposen per ser la veu dels seus votants, tenint en compte que els 3 diputats aconseguits no els donen dret a grup propi. En el vessant social i econòmic, les propostes de la CUP sóc clares, però el gran enigma és la seva actitud envers la consulta proposada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Pactaran amb els convergents tenint en compte que aquests han abanderat unes retallades contra el model de país que ells defensen? Hauran de ser molt hàbils si es queden entre l’espasa i la paret. Més enllà d’això, també està per veure quines són les relacions amb els moviments socials que els han donat força fins ara, ja que les sinergies ara s’hauran de teixir entre el carrer i el Parlament.

Fins aquí els partits que han aconseguit passar la barrera del 3% i comptaran amb representació al Parlament. Però aquí no acaben les novetats d’aquestes eleccions. Solidaritat s’ha quedat fora de l’hemicicle. La seva absència reflecteix que si bé una bona part del catalans estan a favor de l’autodeterminació o la independència, no volen cap de les dues coses a qualsevol preu. La seva manca de propostes per construir un model de país els ha acabat castigant. Caldrà veure quin és el futur de SI, si continuarà existint i, en cas afirmatiu, de quina manera.

Un altre partit que per sort s’ha quedat sense representació és Plataforma per Catalunya. No obstant això, cal tenir ben present que la formació xenòfoba de Josep Anglada ha rebut el suport de 60.142 catalans. Ja vam parlar de la perillositat de partits com PxC i del seu discurs, que malauradament cada cop cala més entre la població. Així doncs, no hi ha gaire més a dir. Cal combatre el seu discurs per evitar viure experiències com la del Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia.

Ja per acabar, cal destacar el que potser és la millor noticia d’aquesta jornada electoral: un percentatge de participació electoral del 69%, el més alt de la historia de les eleccions autonòmiques catalanes. És una bona noticia, però cal  que el nivell participatiu de la ciutadania segueixi creixent, i no només a les urnes, sinó dia a dia través dels moviments socials, sindicals i polítics . El treball dels partits en el desenvolupament de mecanismes de democràcia participativa seria una bona manera de començar.

Andreu Merino – Marc Toro

“Ni jo ni una gran majoria del PSC ens identifiquem amb els postulats de Bono o Ibarra”

Carles Cabanillas (Granollers, 1987) és regidor de Joventut de l’Ajuntament de Granollers, secretari de Política Municipal de la Joventut Socialista de Catalunya i president de la subcomissió de Joventut de la Federació de Municipis de Catalunya.

Amb la convocatòria d’eleccions anticipades, el PSC ha tingut poc temps per recuperar-se de la pèrdua de vots que va experimentar als comicis de fa dos anys. Tenint en compte el context en què s’emmarca la campanya, és inevitable un altre fracàs electoral? Quines opcions té el partit de mantenir els resultats de l’anterior legislatura? 

Ens enfrontem a una contesa electoral difícil, ja que CiU i el President Mas han estat prou hàbils per saber situar l’eix nacional en el debat polític i convocar eleccions anticipades per a ocultar el fracàs dels dos anys de legislatura, en els quals no han aconseguit pràcticament res del que van prometre. Curiosament només han acomplert una promesa: la supressió de l’impost de successions. Millorar les expectatives electorals que ens auguren passa per saber mobilitzar un electorat que no està preocupat pel debat identitari i la guerra de banderes que s’ha iniciat, sinó per arribar a final de mes i seguir gaudint d’una educació i una sanitat pública i de qualitat, de drets laborals i del sistema de pensions. La gent vulnerable, la que pitjor s’ho està passant en aquesta crisi econòmica i la que més pateix les retallades de la dreta és aquella a la qui demanem que ens torni a donar la confiança. Si ho aconseguim, el PSC pot mantenir una bona part del seu espai electoral.

El candidat socialista, Pere Navarro, va haver de matisar unes declaracions de l’expresident aragonès Marcelino Iglesias (PSOE) en què comparava el nacionalisme de CiU amb l'”hipernacionalisme” que va provocar les guerres mundials. La participació del PSOE a la campanya electoral és positiva o negativa pel PSC?

Les paraules de Marcelino Iglesias estaven, al meu parer, totalment fora de lloc. Això no treu que ens agradi comptar amb companys socialistes d’arreu de l’Estat per defensar aquelles posicions en les què estem totalment d’acord. Els socialistes catalans i els d’arreu de l’Estat compartim uns valors i uns principis d’igualtat, progrés i justícia social. En quant als temes que afecten als interessos de Catalunya, podem no estar-hi d’acord i en aquest sentit no hi ha cap problema. Sempre se’ns ha criticat que els socialistes catalans érem massa dependents del PSOE i, ara que es visualitzen algunes diferències entre Navarro i Rubalcaba respecte el model d’estat i el dret a decidir, se’ns critica també. En què quedem? Personalment estic decebut amb algunes de les últimes intervencions del secretari general del PSOE i penso cada dia més fermament que els socialistes catalans tenim una identitat pròpia i singular respecte als socialistes d’arreu de l’Estat. Ni jo ni una gran majoria de companys ens identifiquem amb els postulats de Bono o Ibarra, per exemple. El nostre és un projecte per a Catalunya, i la nostra sobirania respecte al PSOE ens permet formular posicions diferents en alguns temes.

El PSC fa campanya a favor del federalisme, un model d’estat que històricament ha estat als estatuts del partit però que mai fins ara s’ha defensat amb propostes concretes. Com s’explica aquest canvi d’estratègia?

Els socialistes catalans, com bé dius, sempre hem estat partidaris del federalisme com a model d’estat. En aquest sentit, l’Estatut del 2006 impulsat pel President Maragall ja iniciava un camí cap a un estat federal. La sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 ens va indicar que l’encaix a Espanya que vàrem votar majoritàriament els catalans en aquell Estatut no hi cabia en la Constitució actual. Es produeix, doncs, un trencament constitucional que demostra que el progrés de l’autogovern de Catalunya ha tocat sostre en el model actual i que genera un malestar i un sentiment d’incomprensió per part de la ciutadania catalana. Després d’aquest fet, i en el context actual, el govern del president Rajoy, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha iniciat una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions  pel Consell de Garanties Estutàries. Per això, en aquestes eleccions, els socialistes catalans proposem de manera clara i sense matisos una reforma de la constitució per permetre el veritable model federal d’Espanya, a més d’incloure en la reforma que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han de poder expressar lliurement el seu dret a decidir sobre qualsevol proposta de canvi de les relacions entre Catalunya i Espanya a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara que generi una resposta inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Centrar la campanya al voltant del model d’estat és compatible amb erigir-se com la veritable  alternativa d’esquerres davant les polítiques neoliberals de CiU? Aquest plantejament podria fer que s’escapessin vots del PSC cap a ICV-EUiA, per exemple, que busca situar el dret a decidir en un segon pla?

La nostra campanya no es centra tan sols en el model d’estat. Suposo que et refereixes al lema del nostre cartell, que respòn a l’interés que tenim en exhibir la nostra proposta de model d’estat de manera clara i concisa, en una sola paraula, “federalisme”, en comparació amb altres forces polítiques que utilitzen sinònims, paraules confuses i mitges veritats respecte al debat sobiranista, sense dir-nos on ens porten i què defensen realment. Però la nostra campanya va més enllà d’un cartell, i la mateixa contundència en el missatge sobre el model d’estat és la que volem aplicar també en les nostres propostes per al progrés de Catalunya i en relació amb temes com la sanitat, l’educació i els serveis públics. L’Estat del Benestar no és propietat ni mèrit de cap partit d’esquerres, sinó de la societat que va lluitar durant moltes generacions per assolir aquests drets; els partits d’esquerres hauríem de sumar forces per frenar les destralades que la dreta de Mas i Rajoy està aplicant als serveis públics amb l’excusa de la crisi i, en aquest sentit, la vaga general de demà és un bon exemple.

Més enllà de la campanya és evident que el PSC està en crisi i necessita un canvi radical. Alguns crítics apunten a la pèrdua de proximitat respecte la ciutadania, les discrepàncies internes, una relació de dependència amb el PSOE, un líder poc sòlid… per on cal començar?

Internament, crec que el PSC, però també tot el sistema de partits, ha de regenerar algunes de les seves estructures, dels seus procediments democràtics per convertir els seus militants i simpatitzants de base en individus actius de l’acció política del partit, i no només en actors passius. I en aquest sentit queda molt camí per recórrer… Però si em preguntes per on començaria, clarament per recuperar la proximitat respecte de la ciutadania. Hem de tornar al carrer, a defensar el nostre projecte en moments de vent en contra, a explicar-lo des de la convicció i l’orgull de ser un partit que ha jugat un paper essencial en la construcció de la democràcia a Catalunya. Cal fer-ho als barris, carrers i places del nostre país, allà on el nostre projecte ha transformat i ha generat espais i serveis públics de qualitat. Ens hauria de preocupar més el futur de la societat que el del partit. El partit tan sols és un instrument per assolir uns objectius, però el que no es pot perdre és l’esperança d’una part de la societat que espera una resposta a la situació actual des del nostre espai polític, l’esquerra progressista catalana.

Marc Toro

Espanya en campanya

Ja fa mesos que el PP ha iniciat la campanya, des de Catalunya però sobretot des de Madrid. Des que els deliris del sobiranisme “més radical” van arribar al cap del president Mas, la versió més carca i casposa de l’ala dura dels populars va sortit de nou a la llum amb amenaces, atacs verbals i insults cap als convergents i els seus plans per trencar la unitat d’Espanya.

Per tal de frenar les “aventures separatistes” de les què sempre parla Alícia Sánchez-Camacho tot s’hi val. Aleix Vida-Quadras demanant la intervenció de la Guardia Civil en cas de celebració d’un referèndum d’autodeterminació, Carlos Floriano acusant Mas de “totalitari” i de “perill per a la democràcia”, María Dolores de Cospedal parlant de l’ús de “tots els instruments legals” (menys mal) per tal d’impedir una consulta i ara, José Manuel García Margallo, referint-s’hi com un “cop d’estat” jurídic.

Si bé és cert que la defensa de la “grande y libre” és una de les debilitats de la dreta espanyola, aquest seguit de declaracions així com la presència de la plana major del partit espanyol a la campanya catalana (inclòs del president espanyol, Mariano Rajoy, i el de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo), respon com a mínim a dos objectius estratègics més. D’una banda, centralitzar el vot antiindependentista català per davant de C’s i reforçar així el suport aconseguit per Camacho als comicis de 2010. D’altra, centrar l’atenció de la població espanyola en un tema ben allunyat de les retallades practicades per l’executiu de Mariano Rajoy.

Els populars catalans saben que el suport dels colegues de Madrid és crucial per recaptar vots, “Juntos, mejor”. Es tracta d’un plantejament que no se li escapa al PSC, que veu de reüll com el PP s’acosta cada cop més en la cursa per esdevenir segona força palamentària. En el cas dels socialistes, però, l’ús les mateixes armes que els conservadors no és tan útil com podria semblar.

Primer, perquè la seva aposta pel federalisme va mancada de suport entre la ciutadania. Segon, perquè el votant socialista català no està disposat a acceptar el discurs demagògic espanyolista que tant valora el votant popular. I tercer, perquè una gran bossa de votants del PSC no accepta la relació de dependència existent amb el PSOE. El mal efecte causat per les recents declaracions de l’expresident aragonès socialista Marcelino Iglesias, en què comparava el nacionalisme de Mas amb l’”hipernacionalisme” que va provocar les guerres mundials, és l’exemple perfecte d’aquesta situació.

En general, podríem dir que la presència dels colegues espanyols en campanya perjudica el PSC i ajuda el PP. I el gran guanyador segueix sent CiU, que sense fer gaire cas als socialistes (ja cauen sols), ha promès “plantar cara” a l’atac frontal dels enemics de Catalunya tot i augmentant el messianisme que gira al voltant del seu candidat, que ja s’autoproclama “president of the country”.

Marc Toro

Els desnonaments a escena

Han hagut de passar tres coses perquè els partits catalans es manifestessin sobre les execucions hipotecàries i els desnonaments o llançaments. La primera va succeir divendres, quan l’advocada general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea Juliane Kokott va dictaminar que la llei espanyola de desnonaments no protegeix prou al ciutadà. La segona va ser ahir, quan una dona es va suïcidar a Barakaldo quan estava a punt de ser desnonada. I la tercera, i no per això menys important, va començar dijous a la mitjanit: la campanya electoral.

El PP i el PSOE (aquest últim a través del PSC a Catalunya) han estat els primers a parlar. En el primer acte de campanya dels populars catalans a Lleida, Mariano Rajoy va dir que confia aprovar dilluns una moratòria de desnonaments conjuntament amb el PSOE. Des de can socialista, Pere Navarro s’ha sumat a la proposta, i ha exigit que es paralitzi qualsevol desnonament fins que hi hagi una nova llei que els reguli. S’ha de tenir en compte, que fa quatre anys, socialistes i populars van tombar una proposta de Solidaritat, on es demanava tramitar la dació en pagament. L’altre partit que hi va votar en contra va ser Convergència i Unió, que ara també s’ha sumat a la proposta de moratòria. Artur Mas ha tret pit afirmant que la Generalitat ja treballa des de fa temps per reduir el nombre de llançaments a Catalunya i assegura que en aquests dos anys el departament de territori ha resolt mil casos.

Poden semblar molts, però no si els analitzem dins les dades que el Consell General del Poder Judicial va emetre al juliol sobre execucions hipotecàries i desnonaments a l’estat espanyol durant el primer semestre de 2012. Durant aquest període Catalunya ha estat la Comunitat Autònoma que ha patit més desnonaments a tot l’Estat: un total de 9.046, uns 50 al dia. A més, els registres a Catalunya superen en 7.000 la mitjana a la resta de comunitats.

El mateix juliol, el Parlament va aprovar per unanimitat una proposta per portar a la mesa del Congrés la proposició de llei contra el sobreendeutament personal i familiar i de protecció enfront els procediments d’execució hipotecària que incloïa, entre altres coses, la dació en pagament. La proposta haurà de ser votada un altre cop al Congrés, ja que el parlament català no és competent en l’assumpte.

Encara que a Generalitat no tingui competències, caldria que les administracions catalanes i els partits exigissin als bancs unes mínimes condicions als bancs que permetessin als ciutadans un ple dret a l’habitatge digne i de qualitat.Tot aquell que hagi viscut un desnonament sap que, ara per ara, l’única manera efectiva que té un ciutadà d’ajornar-lo, que no evitar-lo, és posar gent davant la porta de casa seva, molts cops amb el suport d’organitzacions com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Una pressió popular que té les de perdre davant l’ús de la força legal per part dels Mossos d’Esquadra, enviats per la Generalitat.

Andreu Merino