Ja són cent trenta-cinc

Ja hi ha resultats. Inesperats, sorprenents. Contra tot pronòstic, la vaga general, les acusacions de corrupció, l’ambigüitat en la definició d’objectius nacionals i la política de retallades d’aquesta legislatura, han acabat passant factura a CiU. No només han perdut vots respecte el 2010, sinó que fins i tot ha perdut 12 diputats i han obtingut els pitjors resultats de la seva història. El que semblava més improbable ha passat, el projecte messiànic d’Artur Mas ha fracassat estrepitosament.

La victòria de la nit que esperava CiU se l’ha endut finalment ERC, que ha acabat guanyant la cursa pel segon lloc al Parlament. L’auge independentista dels últims mesos i l’aposta dels republicans per unes propostes alternatives a les retallades de Mas ha acabat donant 21 diputats a la formació, 11 més que fa dos anys. Oriol Junqueras es consolida com a líder d’un  partit que ha recuperat la credibilitat i força perduda a les passades eleccions i, després d’aquests resultats, només queda una incògnita a resoldre: saber si els republicans són capaços de  mantenir-se ferms en l’aposta per les polítiques socials i no fan el joc a CiU per prioritzar el camí cap a la independència.

El segon fracàs de la nit ha estat pel PSC: de 28 a 20 escons, els socialistes han perdut la condició de segona força parlamentària. La davallada és forta i s’equivocarien si pensessin que han capejat el temporal. El que toca és fer importants reestructuracions a tres nivells: en primer lloc la consecució d’un canvi real dins el partit; en segon, el replantejament d’unes propostes a nivell nacional i social que els han portat als pitjors registres de la seva historia; i en tercer i últim lloc, a la definició clara de la relació amb el PSOE, una dels principals reclams de votants i militants catalanistes del partit. En aquest sentit, que Pere Navarro justifiqui els resultats dient que “entre tants crits” és possible que el seu missatge “hagi costat d’arribar”, esdevé una mala lectura i una manera errònia de començar a fer un punt i a part.

Alícia Sánchez-Camacho no ha aconseguit el segon lloc, però amb 19 diputats ha aconseguit superar l’èxit del 2010 i ha donat al PP un dels millors resultats de la seva historia a Catalunya. La campanya antiindependència ha fet els seus efectes i ha camuflat el desgast que el partit arrossega com a conseqüència del descontent amb el govern de Rajoy.  Tot i això, els populars es troben davant una majoria parlamentària sobiranista i amb l’esquerda gairebé infranquejable en la relació amb CiU, amb qui han aplicat un programa d’estrictes retallades al llarg d’aquests últims dos anys. Així doncs, tercera força parlamentària però grans dificultats per tirar endavant aliances  i polítiques amb altres formacions.

Resultats històrics també per ICV-EUiA. Amb un discurs cada cop més trencador, els ecosocialistes han obtingut fins a 13 diputats a la cambra catalana, 3 més que l’anterior legislatura. Joan  Herrera ha jugat bé el seu paper d’oposició frontal a les polítiques del govern de Mas al mateix temps que es posicionava a favor del dret a decidir, cosa que sobretot ha convençut als votants d’esquerra catalanistes descontents amb el PSC. Caldrà veure quin paper juga el partit en aquesta legislatura, però la seva condició de tercer força d’esquerres a la cambra catalana podria debilitar la seva potencial capacitat d’acció.

Un dels partits més satisfets d’aquesta nit electoral ha estat Ciutadans. Albert Rivera s’ha presentat com a defensor dels veritables problemes dels catalans alhora que ha defensat amb vehemencia la unitat d’Espanya, combinació que s’ha traduit en un autèntic èxit electoral. La formació ha triplicat els seus anteriors resultats i tindran grup propi al Parlament amb 9 diputats. Un partit que entra fort a l’hemicicle però que més enllà de la condició de nacionalista espanyol que es nega a reconèixer, és una incògnita com es traduirà la seva aposta per unes polítiques socioeconòmiques transversals. D’altra banda, Rivera ja ha promès demanar la dimissió de Mas i fins i tot a demanar una moció de censura en cas que el més que probable president no accedeixi a la seva petició. Les ànsies de protagonisme els podrien jugar una mala passada i deixar-los aïllats i sense aliats al Parlament.

La CUP ha aconseguit entrar al Parlament per primera vegada. S’han definit com el cavall de Troia de les classes populars, però caldrà veure de quin marge disposen per ser la veu dels seus votants, tenint en compte que els 3 diputats aconseguits no els donen dret a grup propi. En el vessant social i econòmic, les propostes de la CUP sóc clares, però el gran enigma és la seva actitud envers la consulta proposada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Pactaran amb els convergents tenint en compte que aquests han abanderat unes retallades contra el model de país que ells defensen? Hauran de ser molt hàbils si es queden entre l’espasa i la paret. Més enllà d’això, també està per veure quines són les relacions amb els moviments socials que els han donat força fins ara, ja que les sinergies ara s’hauran de teixir entre el carrer i el Parlament.

Fins aquí els partits que han aconseguit passar la barrera del 3% i comptaran amb representació al Parlament. Però aquí no acaben les novetats d’aquestes eleccions. Solidaritat s’ha quedat fora de l’hemicicle. La seva absència reflecteix que si bé una bona part del catalans estan a favor de l’autodeterminació o la independència, no volen cap de les dues coses a qualsevol preu. La seva manca de propostes per construir un model de país els ha acabat castigant. Caldrà veure quin és el futur de SI, si continuarà existint i, en cas afirmatiu, de quina manera.

Un altre partit que per sort s’ha quedat sense representació és Plataforma per Catalunya. No obstant això, cal tenir ben present que la formació xenòfoba de Josep Anglada ha rebut el suport de 60.142 catalans. Ja vam parlar de la perillositat de partits com PxC i del seu discurs, que malauradament cada cop cala més entre la població. Així doncs, no hi ha gaire més a dir. Cal combatre el seu discurs per evitar viure experiències com la del Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia.

Ja per acabar, cal destacar el que potser és la millor noticia d’aquesta jornada electoral: un percentatge de participació electoral del 69%, el més alt de la historia de les eleccions autonòmiques catalanes. És una bona noticia, però cal  que el nivell participatiu de la ciutadania segueixi creixent, i no només a les urnes, sinó dia a dia través dels moviments socials, sindicals i polítics . El treball dels partits en el desenvolupament de mecanismes de democràcia participativa seria una bona manera de començar.

Andreu Merino – Marc Toro

Plataforma per Catalunya: Un discurs a combatre

“Reconquerirem els barris i ciutats catalanes colonitzades per l’Islam”. L’autor de la declaració no és Carlemany, és el líder de Plataforma per Catalunya (PxC) Josep Anglada. I les paraules no van ser pronunciades al segle VIII, sinó el 16 de novembre de 2012 a Salt, en plena campanya electoral. PxC és un partit xenòfob que basa el seus èxits o fracassos electorals en la lluita contra la immigració. Molts opinen que la millor manera d’enderrocar el discurs és ignorant-lo, però aquesta estratègia ha portat Anglada i els seus a aconseguir cada cop més escons en municipis amb un alt nombre de nouvinguts (Vic, Salt, Mataró…) i també ha estat a punt de facilitar-li l’accés al Parlament de Catalunya en les eleccions del 2010. El discurs xenòfob de PxC s’ha de combatre, i hi ha tres responsables que haurien d’encapçalar la croada (fem servir termes atractius per Anglada, que potser així continua llegint): la justícia, els partits polítics i els mitjans de comunicació.

L’objectiu de la llei de partits és, teòricament, garantir el sistema democràtic “impedint que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia (…)” Un cop llegit això, dóna la sensació que la justícia hauria de prendre accions contra PxC. La il·legalització sense anar més lluny. Però el fet que no ho hagi fet fins ara ens fa plantejar si el partit d’Anglada no justifica el racisme i la xenofòbia, o bé si no ho fa de forma prou greu i reiterada. La justícia s’ha encarregat d’il·legalitzar durant anys l’esquerra abertzale, i també ho ha intentat amb altres candidatures com Iniciativa Internacionalista. Però d’altra banda continua tolerant l’existència de partits com la Falange i PxC. Queda clar, doncs, que l’estat se sent incòmode convivint amb partits d’extrema dreta. Potser haurien de ser els partits polítics els que instessin a les instàncies judicials a emprendre mesures, però donem un cop d’ull a Vic, bressol de Plataforma, per veure quin és el modus operandi de la resta de formacions.

L’Ajuntament de Vic té 21 regidors. Actualment el govern municipal el formen CiU amb 8 i ERC amb 2. La suma en dóna 10, és a dir, falta un per arribar a la majoria absoluta. A l’oposició hi trobem el PxC, CUP, PSC, ICV  i SI, i el soci prioritari des de les eleccions del 2011 és PxC. El govern local amb l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal (CiU) i Joan López Carol (ERC) al capdavant han tirat endavant diverses mocions i propostes d’acord amb els xenòfobs. El primer acostament va ser quan Plataforma va votar a favor de la modificació d’ordenances fiscals el 24 d’octubre de 2011. Més tard Anglada i els seus van aprovar l’augment del sou (d’un 50% a un 90%) del regidor de benestar. El 7 de maig de 2012 el govern local aprovava amb el suport de PxC l’augment del cànon de l’aigua, i el passat 4 de juny els mateixos tres partits votaven a favor de suprimir registre municipal d’unions de fet de Vic.

Però la cosa no acaba aquí. El 12 de setembre de 2011 l’alcalde Vila d’Abadal, també líder de l’Associació de municipis per la Independència, votava a favor juntament amb dos regidors més del seu partit i PxC en bloc, d’instar el govern espanyol a no firmar el conveni bilateral amb el Marroc que atorgaria el dret a vot als immigrants marroquins. Encara més, el govern local i Plataforma votaven en contra d’una moció de la CUP que pretenia iniciar una campanya a la ciutat per desmentir rumors en contra de la immigració a través de panells informatius col·locats per la ciutat. CiU i PxC, aquest cop amb l’abstenció d’ERC, també votarien en contra d’una moció que proposava la prohibició d’ús de bales de goma per part dels Mossos d’Esquadra.

Però la cirereta del pastís arriba el 22 d’abril, la diada de PxC. Aquell dia Josep Anglada, segons diversos testimonis, va agredir dos joves magrebins a la Plaça Major de Vic. El dia 25 tots els partits estaven convocats a l’Ajuntament, on van signar un manifest en rebuig a la violència racista. Tots menys PxC. En el ple del 7 de maig Anglada va presentar una moció per incloure seva firma i la dels seus companys de formació i va rebre els vots favorables de CiU i ERC. Així doncs el resultat final és un manifest contra la violència racista firmat pel presumpte autor de l’agressió que va motivar la redacció del text. La realitat és que CiU i ERC necessiten Plataforma i Anglada el seu costat. Els xenòfobs són l’únic partit obertament de dretes present a  l’Ajuntament (el PP en va quedar fora el 2011) i Vila d’Abadal té a l’abast el soci perfecte per tirar endavant les seves mesures de govern. La contraprestació és donar veu, vot i legitimitat democràtica a un discurs racista, que incita a l’odi i la violència. Sembla que ara per ara, però, a Vila d’Abadal i López Carol no els incomoda de manera suficient.

Arribem a l’últim responsable del combat (seguim en un marc semàntic còmode pel senyor Anglada) contra el discurs de PxC: els mitjans de comunicació. Com dèiem en un article anterior, existeix el risc que els mitjans es converteixin en un altaveu dels partits polítics, sobretot en campanya electoral. Dies enrere TV3 va incloure el partit d’Anglada en la informació dels blocs electorals. Anglada i els seus acòlits estan emparats per la legalitat, però els mitjans no haurien de marcar-se aquesta frontera, sinó la de la legitimitat. L’única condició sota la qual formacions racistes i xenòfobes haurien d’aparèixer als mitjans públics, o a qualsevol que diu comprometre’s amb la democràcia i la igualtat de drets dels ciutadans, hauria de ser la de rebatre amb arguments els deliris neonazis de gent com Josep Anglada. A França, el Front Nacional de Le Pen era vist com quelcom residual, fins que va esdevenir un actor polític protagonista quan en les presidencials del 2002 el seu líder va passar a la segona ronda electoral. Alba Daurada va treure 21 escons al Parlament grec en les eleccions del 6 de maig de 2012. Però no cal anar tan lluny. El PP ha aconseguit l’alcaldia de Badalona, amb el vist-i-plau (no només) dels mitjans de comunicació, o coma mínim amb la falta d’un posicionament clar d’aquests, amb un discurs que incita a l’odi contra tot aquell que ve de fora.

És responsabilitat de tots lluitar contra el racisme i la xenofòbia. Però com en tots els aspectes de la vida, aquells que tenen més poder, han de tenir un grau més de responsabilitat. En aquest cas, la justícia, els partits i els mitjans haurien de posicionar-se clarament contra Plataforma per Catalunya i contra tot el que representa el seu discurs. Mentre no ho facin seran col·laboradors de la construcció d’un monstre que amenaça amb créixer de manera directament proporcional a la crisi econòmica del nostre país. I tots sabem que això de la crisi va per llarg.

Andreu Merino