CiU i ERC, 100 dies incerts després

El 19 de desembre de 2012, CiU i ERC signaven el pacte de governabilitat per estrenar la nova legislatura. Després de tot el soroll mediàtic provocat per la campanya del 25N, i del resultat de les eleccions, el pacte tenia dos eixos molt clars: frenar l’impacte de les retallades iniciades per la federació al 2010, i començar a caminar cap a la consulta d’autodeterminació fixada per al 2014. Han passat 100 dies des de la signatura de l’anomenat “pacte de la llibertat”, i les dues metes plantejades per CiU i ERC semblen tan lluny com tres mesos enrere. Per una banda els pressupostos encara no s’han aprovat, i per l’altra comencen a sortir veus partidàries d’ajornar la consulta fins que passi el temporal de la crisi. Però anem a pams.

Continua llegint

EL PSC ha tocat fons

El PSC ha tocat fons. Si el vot díscol d’Ernest Maragall a la votació del pacte fiscal de la passada legislatura ja va encendre totes les alarmes al carrer Nicaragua, el trencament de la disciplina de vot per part de cinc diputats del partit (Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Rocio Martínez-Sampere, Marina Geli i Núria Ventura) a la votació d’aquest dimecres de la declaració de sobirania del poble de Catalunya esdevé la gota que fa vessar el vas.

Continua llegint

Ja són cent trenta-cinc

Ja hi ha resultats. Inesperats, sorprenents. Contra tot pronòstic, la vaga general, les acusacions de corrupció, l’ambigüitat en la definició d’objectius nacionals i la política de retallades d’aquesta legislatura, han acabat passant factura a CiU. No només han perdut vots respecte el 2010, sinó que fins i tot ha perdut 12 diputats i han obtingut els pitjors resultats de la seva història. El que semblava més improbable ha passat, el projecte messiànic d’Artur Mas ha fracassat estrepitosament.

La victòria de la nit que esperava CiU se l’ha endut finalment ERC, que ha acabat guanyant la cursa pel segon lloc al Parlament. L’auge independentista dels últims mesos i l’aposta dels republicans per unes propostes alternatives a les retallades de Mas ha acabat donant 21 diputats a la formació, 11 més que fa dos anys. Oriol Junqueras es consolida com a líder d’un  partit que ha recuperat la credibilitat i força perduda a les passades eleccions i, després d’aquests resultats, només queda una incògnita a resoldre: saber si els republicans són capaços de  mantenir-se ferms en l’aposta per les polítiques socials i no fan el joc a CiU per prioritzar el camí cap a la independència.

El segon fracàs de la nit ha estat pel PSC: de 28 a 20 escons, els socialistes han perdut la condició de segona força parlamentària. La davallada és forta i s’equivocarien si pensessin que han capejat el temporal. El que toca és fer importants reestructuracions a tres nivells: en primer lloc la consecució d’un canvi real dins el partit; en segon, el replantejament d’unes propostes a nivell nacional i social que els han portat als pitjors registres de la seva historia; i en tercer i últim lloc, a la definició clara de la relació amb el PSOE, una dels principals reclams de votants i militants catalanistes del partit. En aquest sentit, que Pere Navarro justifiqui els resultats dient que “entre tants crits” és possible que el seu missatge “hagi costat d’arribar”, esdevé una mala lectura i una manera errònia de començar a fer un punt i a part.

Alícia Sánchez-Camacho no ha aconseguit el segon lloc, però amb 19 diputats ha aconseguit superar l’èxit del 2010 i ha donat al PP un dels millors resultats de la seva historia a Catalunya. La campanya antiindependència ha fet els seus efectes i ha camuflat el desgast que el partit arrossega com a conseqüència del descontent amb el govern de Rajoy.  Tot i això, els populars es troben davant una majoria parlamentària sobiranista i amb l’esquerda gairebé infranquejable en la relació amb CiU, amb qui han aplicat un programa d’estrictes retallades al llarg d’aquests últims dos anys. Així doncs, tercera força parlamentària però grans dificultats per tirar endavant aliances  i polítiques amb altres formacions.

Resultats històrics també per ICV-EUiA. Amb un discurs cada cop més trencador, els ecosocialistes han obtingut fins a 13 diputats a la cambra catalana, 3 més que l’anterior legislatura. Joan  Herrera ha jugat bé el seu paper d’oposició frontal a les polítiques del govern de Mas al mateix temps que es posicionava a favor del dret a decidir, cosa que sobretot ha convençut als votants d’esquerra catalanistes descontents amb el PSC. Caldrà veure quin paper juga el partit en aquesta legislatura, però la seva condició de tercer força d’esquerres a la cambra catalana podria debilitar la seva potencial capacitat d’acció.

Un dels partits més satisfets d’aquesta nit electoral ha estat Ciutadans. Albert Rivera s’ha presentat com a defensor dels veritables problemes dels catalans alhora que ha defensat amb vehemencia la unitat d’Espanya, combinació que s’ha traduit en un autèntic èxit electoral. La formació ha triplicat els seus anteriors resultats i tindran grup propi al Parlament amb 9 diputats. Un partit que entra fort a l’hemicicle però que més enllà de la condició de nacionalista espanyol que es nega a reconèixer, és una incògnita com es traduirà la seva aposta per unes polítiques socioeconòmiques transversals. D’altra banda, Rivera ja ha promès demanar la dimissió de Mas i fins i tot a demanar una moció de censura en cas que el més que probable president no accedeixi a la seva petició. Les ànsies de protagonisme els podrien jugar una mala passada i deixar-los aïllats i sense aliats al Parlament.

La CUP ha aconseguit entrar al Parlament per primera vegada. S’han definit com el cavall de Troia de les classes populars, però caldrà veure de quin marge disposen per ser la veu dels seus votants, tenint en compte que els 3 diputats aconseguits no els donen dret a grup propi. En el vessant social i econòmic, les propostes de la CUP sóc clares, però el gran enigma és la seva actitud envers la consulta proposada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Pactaran amb els convergents tenint en compte que aquests han abanderat unes retallades contra el model de país que ells defensen? Hauran de ser molt hàbils si es queden entre l’espasa i la paret. Més enllà d’això, també està per veure quines són les relacions amb els moviments socials que els han donat força fins ara, ja que les sinergies ara s’hauran de teixir entre el carrer i el Parlament.

Fins aquí els partits que han aconseguit passar la barrera del 3% i comptaran amb representació al Parlament. Però aquí no acaben les novetats d’aquestes eleccions. Solidaritat s’ha quedat fora de l’hemicicle. La seva absència reflecteix que si bé una bona part del catalans estan a favor de l’autodeterminació o la independència, no volen cap de les dues coses a qualsevol preu. La seva manca de propostes per construir un model de país els ha acabat castigant. Caldrà veure quin és el futur de SI, si continuarà existint i, en cas afirmatiu, de quina manera.

Un altre partit que per sort s’ha quedat sense representació és Plataforma per Catalunya. No obstant això, cal tenir ben present que la formació xenòfoba de Josep Anglada ha rebut el suport de 60.142 catalans. Ja vam parlar de la perillositat de partits com PxC i del seu discurs, que malauradament cada cop cala més entre la població. Així doncs, no hi ha gaire més a dir. Cal combatre el seu discurs per evitar viure experiències com la del Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia.

Ja per acabar, cal destacar el que potser és la millor noticia d’aquesta jornada electoral: un percentatge de participació electoral del 69%, el més alt de la historia de les eleccions autonòmiques catalanes. És una bona noticia, però cal  que el nivell participatiu de la ciutadania segueixi creixent, i no només a les urnes, sinó dia a dia través dels moviments socials, sindicals i polítics . El treball dels partits en el desenvolupament de mecanismes de democràcia participativa seria una bona manera de començar.

Andreu Merino – Marc Toro

Corrupció.CiU, Corrpució.No

Una setmana després que el diari El Mundo publiqués les primeres informacions que acusaven a Artur Mas d’estar directament implicat al Cas Palau, la solidesa de les fonts i els indicis en què s’empara el rotatiu han caigut pel seu propi pes. En primer lloc, perquè la informació es basa en un esborrany d’informe policial que el ministeri de l’Interior no ha pogut trobar i que podria estar format per la recopilació de diversos informes sumats a rumors escampats per la xarxa; en segon lloc, perquè el jutge del Cas Palau ha assegurat que no va manar cap investigació en la línia que assenyala el document citat, cosa que impediria que la policia actués d’ofici; i en tercer lloc, perquè es tracta d’unes informacions publicades en un diari de component marcadament ideològic i de dubtosa credibilitat que, entre d’altres, segueix afirmant que ETA està darrere de l’11M.

Queda bastant clar, doncs, que tot forma part d’una estratègia per atacar en plena campanya al candidat de Convergència, la majoria absoluta del partit i a la voluntat de tirar endavant un referèndum d’autodeterminació. Aquesta és la versió dels fets més probable i la que Mas ha venut públicament, tot negant rotundament els càrrecs pels què se’l acusa, preparant denuncies i demanant compareixences que aclareixin la filtració dels informes policials al mitjà.

Fins aquí, tots d’acord. Cal depurar responsabilitats i vetllar pel bon funcionament de la justicia, la policia i fins i tot els mitjans de comunicació. Però atenció, perquè de la mateixa manera que ha fet amb la resta de polèmiques que han esquitxat CiU durant la campanya, Mas ha sapigut utilitzar les informacions d’El Mundo en benefici propi. El victimisme funciona, i centrar el discurs de campanya en denunciar els atacs rebuts ha tornat a despertar el #totsambelpresident i ha reforçat la majoria parlamentària de CiU a pocs dies de la cita amb les urnes.

I no només això. El que està aconseguint el “president” és que quedem encegats i que oblidem la qüestió de fons del problema: entre el cas Palau i la implicació d’Oriol Pujol en el cas de les ITV, ja són dos els casos en què està implicat CiU. A partir d’aquí, ja res es pot descartar, ni tan sols implicació de Mas.

Depuració de responsabilitats per evitar la guerra bruta de la dreta espanyola, sí. Però esclarir els dubtes sobre la corrupció del partit que, si res no canvia, governarà els pròxims quatre anys a Catalunya, també. Poques coses ha fet bé el candidat socialista Pere Navarro al llarg d’aquesta campanya, però se’l pot felicitar per haver protagonitzar una de les frases més encertades dels últims dies: “no sabem si CiU té les mans netes”. Amén.

Marc Toro

El rival més fort

Si d’aquí a diumenge CiU no pateix una davallada de proporcions històriques, Artur Mas serà el proper president de la Generalitat de Catalunya. De tota manera el que queda de campanya no està, ni molt menys, mancat d’al·licients. Fa dies que els actes, les enquestes i els aires que es respiren a peu de carrer plantegen una lluita aferrissada perquè Alícia Sánchez Camacho, Oriol Junqueras o Pere Navarro esdevinguin els nous caps de l’oposició. Més enllà del que comentàvem ahir a l’anàlisi de cada un dels partits, a PSC, ERC i PP cada cop els hi queda menys temps per mobilitzar l’electorat indecís o fins i tot per evitar la pèrdua de vots fidels. En tot cas, quin paper haurien de fer aquestes tres formacions al Parlament en el cas de quedar just per darrere de CiU?

PSC: Tot i que en l’última legislatura han exercit de segona força, ara sembla que són els que estan més lluny d’aconseguir-la. Els socialistes han passat dos anys convulsos, amb un canvi intern que no s’ha gestionat bé, i això s’ha notat al Parlament. Joaquim Nadal va ser el primer cap de l’oposició, però podem considerar que Joan Herrera, d’ICV-EUiA, va exercir aquest rol. Més tard Xavier Sabaté va ser cap de l’oposició per un dia, el temps just abans que Mas convoqués eleccions. El PSC no és només qui ho té més difícil per quedar segon, sinó que la possibilitat de ser-ho gairebé els planteja més maldecaps que oportunitats. Si Navarro és el futur cap de l’oposició té dos fronts oberts, més enllà del prioritari, que és rebatre el discurs de CiU. El primer és en l’organització interna del partit. A Nicaragua no passen per bons moments, i tard o d’hora els conflictes interns provocaran un canvi real, que sembla passar força lluny de Navarro i els seus càrrecs de confiança. El segon és en la relació amb el PSOE. Un cop s’acaba la campanya, les propostes dutes a terme durant els últims quinze dies passen a examen, i sembla que els socialistes hauran d’anar a setembre. A Pere Navarro li falta el més essencial per construir el federalisme: algú que es vulgui federar.

PPC: A priori, els populars són els que ho tindrien més fàcil per encarnar el paper de principal partit de l’oposició. El discurs de campanya espot traslladar intacte al Parlament. Si durant aquests quinze dies l’eix nacional ha estat el principal eix de debat, en els anys que duri la legislatura també ho serà. En aquest sentit, els populars tenen ple recolzament des de Madrid. L’incògnita és com es posicionaran amb la política d’austeritat i retallades d’Artur Mas. Mariano Rajoy també continuarà amb les tisores a la mà a Espanya, i per tant Sánchez Camacho tindria dues opcions: centrar el debat en el nacionalisme i dir que sense Espanya les coses encara estarien pitjor, o bé utilitzar també el nacionalisme en l’eix social i posar en qüestió les “ambaixades” catalanes, les subvencions, i tot allò que tingui un mínim caire identitari.

ERC: Els republicans s’han encomanat a Oriol Junqueras i al canvi que ha suposat dins el partit per rellançar-se després de la davallada del 2010. Avui el candidat republicà ha fet un gir a la seva campanya. Menys benèvol i més agressiu i punyent contra les altres formacions. Si bé és cert que no ha entrat en una guerra oberta amb Artur Mas, ha situat Duran i Lleida en l’eix de les seves desavinences amb CiU, un bon indicador de com seria el seu discurs nacional des de la tribuna de l’oposició. Si és coherent amb la feina feta fins ara, Junqueras serà fidel a CiU sempre i quan no hi hagi concessions en el camí cap a la independència. L’aspecte més complicat és el de les polítiques econòmiques. Caldrà veure si els republicans renuncien al seu caràcter progressista en pro de la transició nacional. El que està clar, però, és que d’aquests tres partits ERC és el que disgusta menys a Mas a l’hora de tenir-lo com a segona força al Parlament.

Andreu Merino

“Ni jo ni una gran majoria del PSC ens identifiquem amb els postulats de Bono o Ibarra”

Carles Cabanillas (Granollers, 1987) és regidor de Joventut de l’Ajuntament de Granollers, secretari de Política Municipal de la Joventut Socialista de Catalunya i president de la subcomissió de Joventut de la Federació de Municipis de Catalunya.

Amb la convocatòria d’eleccions anticipades, el PSC ha tingut poc temps per recuperar-se de la pèrdua de vots que va experimentar als comicis de fa dos anys. Tenint en compte el context en què s’emmarca la campanya, és inevitable un altre fracàs electoral? Quines opcions té el partit de mantenir els resultats de l’anterior legislatura? 

Ens enfrontem a una contesa electoral difícil, ja que CiU i el President Mas han estat prou hàbils per saber situar l’eix nacional en el debat polític i convocar eleccions anticipades per a ocultar el fracàs dels dos anys de legislatura, en els quals no han aconseguit pràcticament res del que van prometre. Curiosament només han acomplert una promesa: la supressió de l’impost de successions. Millorar les expectatives electorals que ens auguren passa per saber mobilitzar un electorat que no està preocupat pel debat identitari i la guerra de banderes que s’ha iniciat, sinó per arribar a final de mes i seguir gaudint d’una educació i una sanitat pública i de qualitat, de drets laborals i del sistema de pensions. La gent vulnerable, la que pitjor s’ho està passant en aquesta crisi econòmica i la que més pateix les retallades de la dreta és aquella a la qui demanem que ens torni a donar la confiança. Si ho aconseguim, el PSC pot mantenir una bona part del seu espai electoral.

El candidat socialista, Pere Navarro, va haver de matisar unes declaracions de l’expresident aragonès Marcelino Iglesias (PSOE) en què comparava el nacionalisme de CiU amb l'”hipernacionalisme” que va provocar les guerres mundials. La participació del PSOE a la campanya electoral és positiva o negativa pel PSC?

Les paraules de Marcelino Iglesias estaven, al meu parer, totalment fora de lloc. Això no treu que ens agradi comptar amb companys socialistes d’arreu de l’Estat per defensar aquelles posicions en les què estem totalment d’acord. Els socialistes catalans i els d’arreu de l’Estat compartim uns valors i uns principis d’igualtat, progrés i justícia social. En quant als temes que afecten als interessos de Catalunya, podem no estar-hi d’acord i en aquest sentit no hi ha cap problema. Sempre se’ns ha criticat que els socialistes catalans érem massa dependents del PSOE i, ara que es visualitzen algunes diferències entre Navarro i Rubalcaba respecte el model d’estat i el dret a decidir, se’ns critica també. En què quedem? Personalment estic decebut amb algunes de les últimes intervencions del secretari general del PSOE i penso cada dia més fermament que els socialistes catalans tenim una identitat pròpia i singular respecte als socialistes d’arreu de l’Estat. Ni jo ni una gran majoria de companys ens identifiquem amb els postulats de Bono o Ibarra, per exemple. El nostre és un projecte per a Catalunya, i la nostra sobirania respecte al PSOE ens permet formular posicions diferents en alguns temes.

El PSC fa campanya a favor del federalisme, un model d’estat que històricament ha estat als estatuts del partit però que mai fins ara s’ha defensat amb propostes concretes. Com s’explica aquest canvi d’estratègia?

Els socialistes catalans, com bé dius, sempre hem estat partidaris del federalisme com a model d’estat. En aquest sentit, l’Estatut del 2006 impulsat pel President Maragall ja iniciava un camí cap a un estat federal. La sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 ens va indicar que l’encaix a Espanya que vàrem votar majoritàriament els catalans en aquell Estatut no hi cabia en la Constitució actual. Es produeix, doncs, un trencament constitucional que demostra que el progrés de l’autogovern de Catalunya ha tocat sostre en el model actual i que genera un malestar i un sentiment d’incomprensió per part de la ciutadania catalana. Després d’aquest fet, i en el context actual, el govern del president Rajoy, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha iniciat una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions  pel Consell de Garanties Estutàries. Per això, en aquestes eleccions, els socialistes catalans proposem de manera clara i sense matisos una reforma de la constitució per permetre el veritable model federal d’Espanya, a més d’incloure en la reforma que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han de poder expressar lliurement el seu dret a decidir sobre qualsevol proposta de canvi de les relacions entre Catalunya i Espanya a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara que generi una resposta inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Centrar la campanya al voltant del model d’estat és compatible amb erigir-se com la veritable  alternativa d’esquerres davant les polítiques neoliberals de CiU? Aquest plantejament podria fer que s’escapessin vots del PSC cap a ICV-EUiA, per exemple, que busca situar el dret a decidir en un segon pla?

La nostra campanya no es centra tan sols en el model d’estat. Suposo que et refereixes al lema del nostre cartell, que respòn a l’interés que tenim en exhibir la nostra proposta de model d’estat de manera clara i concisa, en una sola paraula, “federalisme”, en comparació amb altres forces polítiques que utilitzen sinònims, paraules confuses i mitges veritats respecte al debat sobiranista, sense dir-nos on ens porten i què defensen realment. Però la nostra campanya va més enllà d’un cartell, i la mateixa contundència en el missatge sobre el model d’estat és la que volem aplicar també en les nostres propostes per al progrés de Catalunya i en relació amb temes com la sanitat, l’educació i els serveis públics. L’Estat del Benestar no és propietat ni mèrit de cap partit d’esquerres, sinó de la societat que va lluitar durant moltes generacions per assolir aquests drets; els partits d’esquerres hauríem de sumar forces per frenar les destralades que la dreta de Mas i Rajoy està aplicant als serveis públics amb l’excusa de la crisi i, en aquest sentit, la vaga general de demà és un bon exemple.

Més enllà de la campanya és evident que el PSC està en crisi i necessita un canvi radical. Alguns crítics apunten a la pèrdua de proximitat respecte la ciutadania, les discrepàncies internes, una relació de dependència amb el PSOE, un líder poc sòlid… per on cal començar?

Internament, crec que el PSC, però també tot el sistema de partits, ha de regenerar algunes de les seves estructures, dels seus procediments democràtics per convertir els seus militants i simpatitzants de base en individus actius de l’acció política del partit, i no només en actors passius. I en aquest sentit queda molt camí per recórrer… Però si em preguntes per on començaria, clarament per recuperar la proximitat respecte de la ciutadania. Hem de tornar al carrer, a defensar el nostre projecte en moments de vent en contra, a explicar-lo des de la convicció i l’orgull de ser un partit que ha jugat un paper essencial en la construcció de la democràcia a Catalunya. Cal fer-ho als barris, carrers i places del nostre país, allà on el nostre projecte ha transformat i ha generat espais i serveis públics de qualitat. Ens hauria de preocupar més el futur de la societat que el del partit. El partit tan sols és un instrument per assolir uns objectius, però el que no es pot perdre és l’esperança d’una part de la societat que espera una resposta a la situació actual des del nostre espai polític, l’esquerra progressista catalana.

Marc Toro

Espanya en campanya

Ja fa mesos que el PP ha iniciat la campanya, des de Catalunya però sobretot des de Madrid. Des que els deliris del sobiranisme “més radical” van arribar al cap del president Mas, la versió més carca i casposa de l’ala dura dels populars va sortit de nou a la llum amb amenaces, atacs verbals i insults cap als convergents i els seus plans per trencar la unitat d’Espanya.

Per tal de frenar les “aventures separatistes” de les què sempre parla Alícia Sánchez-Camacho tot s’hi val. Aleix Vida-Quadras demanant la intervenció de la Guardia Civil en cas de celebració d’un referèndum d’autodeterminació, Carlos Floriano acusant Mas de “totalitari” i de “perill per a la democràcia”, María Dolores de Cospedal parlant de l’ús de “tots els instruments legals” (menys mal) per tal d’impedir una consulta i ara, José Manuel García Margallo, referint-s’hi com un “cop d’estat” jurídic.

Si bé és cert que la defensa de la “grande y libre” és una de les debilitats de la dreta espanyola, aquest seguit de declaracions així com la presència de la plana major del partit espanyol a la campanya catalana (inclòs del president espanyol, Mariano Rajoy, i el de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo), respon com a mínim a dos objectius estratègics més. D’una banda, centralitzar el vot antiindependentista català per davant de C’s i reforçar així el suport aconseguit per Camacho als comicis de 2010. D’altra, centrar l’atenció de la població espanyola en un tema ben allunyat de les retallades practicades per l’executiu de Mariano Rajoy.

Els populars catalans saben que el suport dels colegues de Madrid és crucial per recaptar vots, “Juntos, mejor”. Es tracta d’un plantejament que no se li escapa al PSC, que veu de reüll com el PP s’acosta cada cop més en la cursa per esdevenir segona força palamentària. En el cas dels socialistes, però, l’ús les mateixes armes que els conservadors no és tan útil com podria semblar.

Primer, perquè la seva aposta pel federalisme va mancada de suport entre la ciutadania. Segon, perquè el votant socialista català no està disposat a acceptar el discurs demagògic espanyolista que tant valora el votant popular. I tercer, perquè una gran bossa de votants del PSC no accepta la relació de dependència existent amb el PSOE. El mal efecte causat per les recents declaracions de l’expresident aragonès socialista Marcelino Iglesias, en què comparava el nacionalisme de Mas amb l’”hipernacionalisme” que va provocar les guerres mundials, és l’exemple perfecte d’aquesta situació.

En general, podríem dir que la presència dels colegues espanyols en campanya perjudica el PSC i ajuda el PP. I el gran guanyador segueix sent CiU, que sense fer gaire cas als socialistes (ja cauen sols), ha promès “plantar cara” a l’atac frontal dels enemics de Catalunya tot i augmentant el messianisme que gira al voltant del seu candidat, que ja s’autoproclama “president of the country”.

Marc Toro