El record de Sant Felip Neri

Plaça Sant Felip Neri 1Dimecres 30 de gener, un centenar de persones es reuneixen a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona. Espelmes i les restes de metralla a la façana de l’església acompanyen un Bella Ciao entonat en record de les víctimes dels bombardejos que van tenir lloc en aquesta plaça durant la Guerra Civil. Entre el 1937 i el 1939, aviadors italians van fer servir Barcelona com a camp de proves de cara a la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos per saturació van provocar gairebé 5.000 morts a la ciutat comtal.

Continua llegint

Anuncis

ERC fa un pas enrere

Aquest divendres, 21 de novembre, Artur Mas ha estat investit com a president de la Generalitat per segona legislatura consecutiva i el món no s’ha acabat tal i com una mala interpretació del calendari maia ens feien creure. Fins aquí cap sorpresa.  Per contra, i tot i que ja feia uns dies que s’estava coent, la veritable sorpresa va arribar ahir, a l’inici del debat d’investidura. Oriol Junqueras, president d’ERC i líder de la segona força parlamentària de Catalunya, va renunciar simbòlicament a la seva condició de cap de l’oposició.

Amb un discurs centrat en l’acord de governabilitat signat amb CiU i evitant en tot moment la crítica cap a Mas, Junqueras va deixar clar que, a partir d’ara i fins que res no canviï, la seva intenció és anar de la mà del Govern. Tot i que l’aliança entre convergents i republicans ja era visible des del final de la legislatura passada, difícilment es podia pensar que ERC acabaria cedint davant un pacte que no acaba de satisfer cap de les seves principals prioritats.

D’una banda, els republicans han donat suport a un document que, si bé planteja l’aplicació de l’impost sobre els dipòsits bancaris o l’impost sobre grans superfícies comercials, només preveu evitar una quarta part dels 4.000 milions d’euros en retallades que ha anunciat el nou executiu. Dos anys fent oposició a les polítiques neoliberals del Govern i tota una campanya defensant una alternativa d’esquerres semblen haver quedat en no res quan la direcció republicana admet que “els ajustos en la despesa pública seran dramàtics”.

Renunciar a l’exigència d’un compromís social més àmpli per part de CiU, es correspon amb un partit que situa els objectius nacionals per davant dels socials. No obstant això, ERC també ha acceptat un acord menys ambiciós que el que s’esperava pel que fa a l’agenda nacional. Enlluernats per la promesa de construir progressivament unes estructures d’estat, els republicans han acceptat no fixar una data concreta per a la consulta d’autodeterminació i la possibilitat d’aplaçar-ne la celebració en cas de que així sigui acordat amb els convergents.

D’aquesta situació se’n deriva que, de moment, el procés cap a la consulta queda exclusivament en mans de dos únics partits. I per molt que Junqueras hagi expressat la seva voluntat d’obrir l’acord a altres formacions i agents socials, això sembla estar renyit amb què “un president es faci seu el dret a l’autodeterminació”, cosa que el líder d’ERC assegura “valorar extraordinàriament”.

Davant d’aquest escenari, el que queda clar és que els republicans han perdut una oportunitat d’or per collar CiU des del primer moment a favor del procés independentista i per erigir-se com a dic de contenció de l’imperi de l’austeritat. Les coses poden canviar i els passos seguits aquests dies per Esquerra poden formar part d’una estratègia molt calculada. Però si és així, caldrà que el partit estigui atent, no es refiï de CiU i sàpiga reaccionar a temps per no quedar-se finalment sense consulta i sense un electorat que va confiar en la capacitat del partit de forçar un desplaçament cap a l’esquerra del model socioeconòmic seguit pel President. Pròxima parada, els pressupostos del 2013.

Marc Toro

Amb els pixats al ventre

Convergència i Unió ha agafat la resta de partits a contrapeu. Amb els pixats al ventre, vaja, La federació ha estat brillant, tàcticament parlant, i no només ha aconseguit erigir-se de cara a la galeria com l’única garantia de tirar endavant la consulta independentista, sinó que també ha fet que la resta de grups parlamentaris ballin al seu ritme.

Els cartells, els espots electorals i els primers actes de campanya marquen el camí. Ara per ara CiU té la paella pel mànec, i això difícilment canviarà. El president Artur Mas es pot permetre el luxe d’aparèixer al cartell electoral com un messies separant les aigües, demanar als ciutadans que li concedeixin la majoria absoluta, i apoderar-se de la voluntat del poble. Mas ha anunciat que en la primera sessió del Parlament sortint del 25 N proposarà una declaració pel dret a decidir, sense marcar una data concreta perquè aquesta tingui lloc. Tot això, és clar, sense esmentar l’estat en que ha quedat la societat catalana després que CiU tragués les tisores a passejar. Ara mateix s’ho pot permetre, i ell ho sap.

Dins la resposta que podrien tenir a aquesta campanya els grups parlamentaris cal diferenciar entre tres grups. El primer el formen el PP i Ciutadans. És cert que els populars segueixen el joc de Mas, però perquè els interessa. La lògica diu que quan una opció política puja, la seva antagònica també ho fa. El PP ha viscut una trajectòria paral·lela a la federació nacionalista en els darrers mesos. Retallades a dojo i de cop i volta, pam! guerra de banderes. Ells han tret la rojigualda i saben que amb així faran el seu camí. Ara per ara són conscients que no poden optar a la presidència de la Generalitat, però si l’independentisme pot col·locar Alicia Sánchez Camacho com a cap de l’oposició, benvinguts siguin el que ells consideren deliris del senyor Mas. Han optat per l’opció fàcil, el discurs de la por. De moment encara no ha arribat el moment en que la por canviï de bàndol i els envaeixi a ells. No ha arribat el moment en que considerin que el procés de consulta ha arribat massa lluny. Els populars estan tan crescuts que han fet una crida als votants desencantats del PSC. De la mateixa manera que el PP, Ciutadans sap que pot treure rèdit electoral de les propostes de Mas. El seu discurs es podria considerar el germà passat de voltes del que tenen els populars. La demagògia i el populisme impera en un dels seus anuncis de campanya que compara la possible independència de Catalunya amb els murs alçats a Palestina, Mèxic o el ja enderrocat mur de Berlín. Tot s’hi val.

El segon grup, integrat pel PSC i ICV-EUiA, és els que té la papereta més difícil. Les retallades de CiU han deixat ferits serveis públics essencials, com l’educació i la sanitat. Més enllà de la seva política de complicitat amb les elits democràtiques del país, encapçalades pel totpoderós Isidre Fainé. Els partits d’esquerres haurien de reaccionar, però sembla que volen centrar el seu discurs en l’eix nacional. El PSC insisteix en el federalisme sense que el seu partit mare hi doni un suport clar. Mentrestant, en el primer acte de campanya, el número d’Iniciativa,Joan Herrera, ha dit que estem en un moment excepcional, no només nacionalment, sinó també en l’aspecte social. És a dir, prioritzen el discurs de retòrica progressista, però entrant en el joc nacional de Mas, i això no els convé, Ni a ells ni al PSC. Ambdós haurien d’assumir el paper de partits d’esquerres, i no donar protagonisme al discurs de Mas. Així, només aconsegueixen que les seves propostes semblin renúncies nacionals al costat dels plans del president.

Entrem en el tercer grup. Esquerra i Solidaritat. “Nens, que el Mas ens ha fotut la idea! Què fem? Pugem-nos al seu carro, però marcant paquet!”. És lògic, que ERC, tot i la seva etiqueta d’esquerres, aposti per la independència. Teòricament ho ha fet tota la vida, i han vist com Artur Mas s’emportava la glòria. El país per a tothom que volen insinua la voluntat de perfilar certs temes socials. Més val que ho facin, perquè sinó estan destinats a ser la comparsa de la carrossa convergent. Un problema semblant és el que tenen a Solidaritat. En el seu espot (on per cert, els crits d’independència provoquen un pseudo coitus interruptus) afirmen ser els inventors de la sopa d’all. Van néixer única i exclusivament per entrar al Parlament a l’empara el carisma de Joan Laporta per intentar defensar la independència, i ara, Alfons López Tena (com va dir en una entrevista al diari ARA) afirma que seran lleials al futur govern si Mas fa tot allò que ha promès. Un compromís electoral al que li fa falten força idees  per evitar perdre el lloc al Parlament.

Per acabar, dos partits que tenen poc a perdre, ja que no tenen cadira a l’hemicicle. El Partit Pirata també ho vol decidir tot, com ICV. La campanya tira per bon camí, però la falta de concreció i, sobretot, de repercussió mediàtica segurament els condemnarà. Seguim amb l’indpendentisme i fixem-nos en les Candidatures d’Unitat Popular. Ells ho volen tot, com queda clar en el seu espot (una mica llarg, potser). Les CUP estan jugant bé les seves cartes a les xarxes socials i amb l’organització d’actes assemblearis. La complicitat dels moviments socials juga al seu favor, però s’hauran d’esforçar a deixar clar l’esquema social que desitgen. És cert que la gent està ofegada amb la crisi i es comença a qüestionar el sistema on vivim, però els canvi de marcs imaginaris són lents i sinó es va amb compte (cosa que no significa renunciar a res) el que pot ser una il·lusió, pot acabar generant temor a allò desconegut.

Andreu Merino

El punt de partida: partit a partit

Ahir parlàvem d’una campanya  previsible amb resultats previsibles i una incidència gairebé mínima sobre el vot dels ciutadans. La situació de tots els partits, però, no està per tirar coets i mai es poden descartar sorpreses. Repassem el punt de partida i els reptes de les principals forces polítiques protagonistes d’aquesta campanya que tot just acaba d’arrencar.

Convergència i Unió (CiU): Tot i l’avantatge aconseguit al llarg dels últims mesos, els d’Artur Mas encara han de reforçar la dèbil credibilitat de la seva aposta per l’Estat propi (inclosa al seu programa electoral) si volen consolidar la majoria absoluta al Parlament, una tasca que encara es pot complicar si es té en compte les discrepàncies existents amb Unió pel que fa a la definició dels objectius nacionals. L’ambigüitat i la incoherència poden acabar passant factura a la federació. D’altra banda, caldrà renovar l’argumentari per justificar el seguit de retallades de drets socials que s’han dut a terme des del Govern al llarg d’aquesta legislatura. Repetir que no hi ha diners i relacionar-ho insistentment amb la manca de pagaments del govern espanyol és una estratègia  simplista i cada cop menys creïble. La demagògia no va enlloc.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): Els socialistes estan en caiguda lliure, ningú ho pot negar. Crítics dins i fora del partit, Pere Navarro com a líder poc carismàtic i gens consolidat, un paper a l’oposició feble que s’ha vist eclipsat per partits amb menys representació parlamentària i una aposta improvisada per un federalisme que, si bé sempre ha aparegut als estatuts del partit, mai fins ara ha estat defensat amb propostes polítiques concretes. El PSC encara no s’han recuperat després del fracàs de les passades eleccions autonòmiques i necessita un canvi de dalt a baix si no vol convertir-se en una mera quarta força parlamentària. Tot sembla indicar que quinze dies són massa pocs per completar un procés que s’hauria d’haver iniciat ja fa temps. De cara al futur, trencar definitivament amb les cadenes del PSOE i solucionar les discrepàncies internes potser seria una bona manera de començar a fer net.

Partit Popular de Catalunya (PPC): Tercera força al Parlament i soci preferent del Govern durant la primera meitat de la legislatura, els PP es troba ara en una situació complicada. Tot i l’èxit dels resultats d’Alícia Sánchez-Camacho als anteriors comicis, la seva posició respecte el debat sobiranista i la gestió de la crisi de Mariano Rajoy fa pensar que els populars han tornat a sembrar antipaties entre la societat catalana i que necessitaran pràcticament un miracle per poder repetir la gesta. Només l’aparició estel·lar d’aquesta majoria silenciosa a la que tant es refereixen els podrà mantenir al capdamunt. Atenció, perquè tot i que sembli improbable, en temps de crisi i amb el discurs de la por tant característic del PP, no seria d’estranyar que pogués tornar a sorprendre.

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): Els ecosocialistes no acaben d’arrencar. Després d’una legislatura d’atacs contra les polítiques de retallades del Govern i de liderar la campanya contra Eurovegas, es podria dir que Joan Herrera ha exercit, de facto, com a veritable cap de l’oposició. El rèdit electoral que pot donar aquesta estratègia, però, es podria veure eclipsat per un incoherent suport a una agenda nacional del President que des del primer moment es va veure allunyada d’un pacte social reclamat pel partit. La dura campanya que es preveu que ICV-EUiA engegui per reclamar la inviolabilitat de l’Estat del Benestar pot quedar deslluïda si el dret a decidir o l’oportunisme polític segueixen passant per sobre els drets socials que tant volen defensar. De moment, el lema ‘Dret a decidir sí, drets socials també’ sembla deixar en segon terme el que hauria de ser la seva prioritat.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): ERC està de sort. Després d’anys de lluita ha aconseguit veure la independència al centre del debat polític i social. Posar entre les cordes el Govern i exigir-li prémer l’accelerador nacional si volia el seu suport de cara als pressupostos del 2013 va servir d’assaig als republicans, que veuen aquesta legislatura com l’oportunitat de convertir-se en el company de viatge de Mas cap a l’Estat propi. El vot de confiança dipositat a CiU i a la seva promesa “independentista” han convertit el programa electoral republicà en un full de ruta de construcció d’estructures d’estat. Sense una majoria al Parlament, la decepció si CiU no compleix pot ser immensa. Amb tot, seria bo curar-se en salut i evitar que la independència faci ombra a la veritable alternativa d’esquerres de la que tant parla Oriol Junqueras. De cara a liderar l’oposició de la nova legislatura és una tasca indispensable.

Solidaritat CataIana per la Independència (SI): Discurs monotemàtic, poc obert de mires i fins a cert punt demagògic i intolerant. Tot i ser els més engrescats amb una independència que veuen a tocar, la manca de propostes econòmiques, socials i, en definitiva, d’idees més enllà de la independència, pot passar factura a SI. Seguir com fins ara no sembla que hagi de donar resultats a un partit que està ben a prop de quedar sense escons al Parlament. Les passades eleccions tenien el reclam de Joan Laporta, ara ni això.

Ciutadans (C’s): Abans dèiem que la  demagògia no va enlloc, potser era un error. El populisme de C’s i la incomprensible fama que s’han guanyat de dir les coses “pel seu nom” està a punt de fer-los doblar els diputats d’aquesta legislatura. Amb més seny i més marge que els populars, el discurs de la por funciona cada cop més a una formació que, si bé es defineix com a no nacionalista, el seu missatge i els seus actes assenyalen precisament el contrari.

Candidatura d’Unitat Popular (CUP): La gran novetat i la gran incògnita d’aquests comicis. Després dels èxits a les darreres eleccions municipals la CUP ha decidit provar sort a les autonòmiques. Amb una proposta independentista i de trencament amb el sistema actual, es presenta als comicis com l’alternativa real a la hipocresia i manca de credibilitat dels partits d’esquerra. Falta per veure si la decisió de presentar-se a les eleccions no ha estat massa precipitada i poc preparada. Sigui com sigui, la campanya donarà visibilitat al partit i serà un bon sondeig del suport que té a nivell nacional. De moment, alguns pronòstics parlen de tres diputats, els tres de SI. Esperem que la CUP aprofiti millor l’oportunitat.

Marc Toro

15 dies per endavant

El proper divendres 9 de novembre de 2012 comença la campanya de les eleccions constituents del desè Parlament de Catalunya. Són eleccions anticipades, que s’emmarquen en un context de crisi econòmica i social (cal tenir present la convocatòria de vaga general del 14 de novembre) i, sobretot,  de debat entorn el model d’estat i les formes d’encaix entre Catalunya i Espanya.

El fracàs del pacte fiscal del Govern així com l’auge independentista observat als carrers de Barcelona el passat Onze de Setembre, van servir d’arguments al president Mas per forçar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació de cara a la propera legislatura i l’avançament d’uns comicis presentats en clau de plebiscit.

Davant aquest escenari, tot fa pensar que la campanya es convertirà en una guerra de trinxeres entre partidaris i detractors de la independència, tant dins com fora de Catalunya, i que la majoria (absoluta o no) de CiU al Parlament és més que inevitable.

Campanya que ja fa setmanes, o mesos, que ha començat. Actes i debats amb més retrets i atacs partidistes que propostes en ferm. Procés poc o gens decisiu de cara a la decisió de vot de la majoria ciutadana. En definitiva, campanya molt previsible. Però… hi haurà sorpreses?

Som l’Andreu i el Marc, dos periodistes sense feina però amb moltes ganes d’escriure. Durant els quinze dies abans de la celebració dels comicis, pretenem reflexionar i crear debat al voltant de la campanya més enllà de la visió convencional i poc crítica que ofereixen els grans mitjans de comunicació actuals. Sabem que la campanya és un circ però considerem interessant entrende-la, analitzar-la i criticar-la, ja que d’aquí sortirà la nostra classe dirigent, els 135 representants de la societat catalana.

Ens agradaria que poguéssiu aportar el vostre gra de sorra a aquesta petita iniciativa que engeguem amb moltes ganes. Així que si teniu idees, comentaris, opinions o crítiques (altament constructives), fer-ho aquí mateix, a la pàgina del Facebook, via Twitter o enviant un correu electrònic a capals135@gmail.com.

Moltes gràcies i Salut!

Andreu Merino – Marc Toro