El marge de la justícia (I)

En els darrers dies Espanya i Catalunya han estat escenaris de dos episodis de corrupció, almenys que sapiguem. La denúncia interposada per L’Associació Democracia Real Ya a 63 diputats pel cobrament fraudulent de dietes i el cas Pallerols han tornat a posar en dubte fins a quin punt la justícia compleix amb el seu deure en els casos de corrupció política. Més enllà dels càstigs que han tingut, tindran, o no tindran els casos, és evident que el sistema judicial no és prou contundent a l’hora de condemnar els que utilitzen els fons públics amb fins lucratius. Això, en primer lloc, representa una manca de lleialtat a l’estat de dret. I en segon lloc, desgasta cada cop més la imatge de les classes dirigents envers la societat fins arribar al punt de la nul·la credibilitat.

La dieta del cinturó

L’Associació Democracia Real Ya  (escisió de la plataforma Democracia Real Ya, inspiradora del moviment 15M) s’ha querellat contra 63 diputats del Congrés espanyol per cobrar dietes de pernoctació a Madrid tot i tenir residència pròpia a la capital de l’estat. El passat 4 de gener l’advocat de l’organització, Miguel Ángel Miralles, va presentar la querella al Tribunal Suprem, el qual haurà de decidir si l’accepta a tràmit o no. L’associació acusa els diputats de malversació de fons públics i apropiació indeguda.

Les dietes de pernoctació tenen com a objectiu subvencionar les estades dels diversos diputats que no disposen d’allotjament propi a Madrid, però segons la denúncia 63 representants en l’hemicicle espanyol l’estan cobrant tot i ser propietaris d’un immoble a la ciutat. Entre els querellats hi ha el president, Mariano Rajoy, Fátima Báñez (ministra d’Ocupació), Jorge Fernández Díaz (Interior), Cristóbal Montoro (Hisenda) i Ana Pastor (Foment). Els que falten per arribar als 63 són diputats 36 diputats del PP, 20 del PSOE (entre els quals trobem exministres com Jesús Caldera, José Blanco, Ramon Jáuregui i també diputats catalans), un de CiU i un de Coalición Canaria.

Pels diputats escollits per la circumscripció de Madrid, com Rajoy , la dieta és de 870, 56 €,  mentre que per aquells escollits en altres circumscripcions l’import puja fins als 1.823,36€. El cas del cap de l’executiu espanyol és especialment flagrant, ja que Rajoy viu al Palau de la Moncloa, residència pagada amb diners públics.

No es pot caure en el parany de posar tots els polítics dins el sac de la corrupció, però és evident que les males pràctiques en l’àmbit públic cada cop estan més esteses. Aquells que demanen ajustar-se el cinturó als ciutadans es permeten el luxe de cobrar dietes força generoses sense molestar-se en complir els requisits. I no només ho fa el partit del govern, l’oposició s’hi apunta. Està demostrat que la corrupció no hi entén d’ideologies. Ni de partidismes.

Analitzant els cobraments fraudulents, podem trobar dues causes per les quals s’han dut a terme: la mala voluntat dels acusats i la falta de control públic per evitar que ingressessin aquests diners. És evident que s’ha d’esperar un comportament digne i a l’alçada de les circumstàncies actuals per part dels senyors diputats, però quan aquest no es produeix és quan ha d’actuar l’aparell públic a través de supervisió i control. Com pot ser que la denúncia provingui d’una associació popular i no de la Fiscalia o dels òrgans anticorrupció finançats amb l’erari públic?

És clar que potser el problema és la pròpia concepció que la funció pública té d’ella mateixa. És difícil d’entendre que una dieta de pernoctació mensual pugui superar els 1.800 € mentre el sou mínim interprofessional estatal és de 645,20 €. La diferència és abismal, igual que la relació que els governants tenen sobre els governats. És complicat que els nostres líders polítics sàpiguen com sortir de la crisi si ells no es veuen afectats per la recessió, i encara menys sinó fan un esforç per limitar els seus ingressos . Mentre hi hagi dietes desorbitades, excés de cotxes oficials, sous desproporcionats i, sobretot, falta de control sobre aquests aspectes, polítics i ciutadans continuaran mirant-se i es preguntaran si realment aquell de davant seu és ciutadà del mateix país que ells, més enllà del que digui el seu passaport.

Andreu Merino Vives

Espanya en campanya

Ja fa mesos que el PP ha iniciat la campanya, des de Catalunya però sobretot des de Madrid. Des que els deliris del sobiranisme “més radical” van arribar al cap del president Mas, la versió més carca i casposa de l’ala dura dels populars va sortit de nou a la llum amb amenaces, atacs verbals i insults cap als convergents i els seus plans per trencar la unitat d’Espanya.

Per tal de frenar les “aventures separatistes” de les què sempre parla Alícia Sánchez-Camacho tot s’hi val. Aleix Vida-Quadras demanant la intervenció de la Guardia Civil en cas de celebració d’un referèndum d’autodeterminació, Carlos Floriano acusant Mas de “totalitari” i de “perill per a la democràcia”, María Dolores de Cospedal parlant de l’ús de “tots els instruments legals” (menys mal) per tal d’impedir una consulta i ara, José Manuel García Margallo, referint-s’hi com un “cop d’estat” jurídic.

Si bé és cert que la defensa de la “grande y libre” és una de les debilitats de la dreta espanyola, aquest seguit de declaracions així com la presència de la plana major del partit espanyol a la campanya catalana (inclòs del president espanyol, Mariano Rajoy, i el de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo), respon com a mínim a dos objectius estratègics més. D’una banda, centralitzar el vot antiindependentista català per davant de C’s i reforçar així el suport aconseguit per Camacho als comicis de 2010. D’altra, centrar l’atenció de la població espanyola en un tema ben allunyat de les retallades practicades per l’executiu de Mariano Rajoy.

Els populars catalans saben que el suport dels colegues de Madrid és crucial per recaptar vots, “Juntos, mejor”. Es tracta d’un plantejament que no se li escapa al PSC, que veu de reüll com el PP s’acosta cada cop més en la cursa per esdevenir segona força palamentària. En el cas dels socialistes, però, l’ús les mateixes armes que els conservadors no és tan útil com podria semblar.

Primer, perquè la seva aposta pel federalisme va mancada de suport entre la ciutadania. Segon, perquè el votant socialista català no està disposat a acceptar el discurs demagògic espanyolista que tant valora el votant popular. I tercer, perquè una gran bossa de votants del PSC no accepta la relació de dependència existent amb el PSOE. El mal efecte causat per les recents declaracions de l’expresident aragonès socialista Marcelino Iglesias, en què comparava el nacionalisme de Mas amb l’”hipernacionalisme” que va provocar les guerres mundials, és l’exemple perfecte d’aquesta situació.

En general, podríem dir que la presència dels colegues espanyols en campanya perjudica el PSC i ajuda el PP. I el gran guanyador segueix sent CiU, que sense fer gaire cas als socialistes (ja cauen sols), ha promès “plantar cara” a l’atac frontal dels enemics de Catalunya tot i augmentant el messianisme que gira al voltant del seu candidat, que ja s’autoproclama “president of the country”.

Marc Toro

Els desnonaments a escena

Han hagut de passar tres coses perquè els partits catalans es manifestessin sobre les execucions hipotecàries i els desnonaments o llançaments. La primera va succeir divendres, quan l’advocada general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea Juliane Kokott va dictaminar que la llei espanyola de desnonaments no protegeix prou al ciutadà. La segona va ser ahir, quan una dona es va suïcidar a Barakaldo quan estava a punt de ser desnonada. I la tercera, i no per això menys important, va començar dijous a la mitjanit: la campanya electoral.

El PP i el PSOE (aquest últim a través del PSC a Catalunya) han estat els primers a parlar. En el primer acte de campanya dels populars catalans a Lleida, Mariano Rajoy va dir que confia aprovar dilluns una moratòria de desnonaments conjuntament amb el PSOE. Des de can socialista, Pere Navarro s’ha sumat a la proposta, i ha exigit que es paralitzi qualsevol desnonament fins que hi hagi una nova llei que els reguli. S’ha de tenir en compte, que fa quatre anys, socialistes i populars van tombar una proposta de Solidaritat, on es demanava tramitar la dació en pagament. L’altre partit que hi va votar en contra va ser Convergència i Unió, que ara també s’ha sumat a la proposta de moratòria. Artur Mas ha tret pit afirmant que la Generalitat ja treballa des de fa temps per reduir el nombre de llançaments a Catalunya i assegura que en aquests dos anys el departament de territori ha resolt mil casos.

Poden semblar molts, però no si els analitzem dins les dades que el Consell General del Poder Judicial va emetre al juliol sobre execucions hipotecàries i desnonaments a l’estat espanyol durant el primer semestre de 2012. Durant aquest període Catalunya ha estat la Comunitat Autònoma que ha patit més desnonaments a tot l’Estat: un total de 9.046, uns 50 al dia. A més, els registres a Catalunya superen en 7.000 la mitjana a la resta de comunitats.

El mateix juliol, el Parlament va aprovar per unanimitat una proposta per portar a la mesa del Congrés la proposició de llei contra el sobreendeutament personal i familiar i de protecció enfront els procediments d’execució hipotecària que incloïa, entre altres coses, la dació en pagament. La proposta haurà de ser votada un altre cop al Congrés, ja que el parlament català no és competent en l’assumpte.

Encara que a Generalitat no tingui competències, caldria que les administracions catalanes i els partits exigissin als bancs unes mínimes condicions als bancs que permetessin als ciutadans un ple dret a l’habitatge digne i de qualitat.Tot aquell que hagi viscut un desnonament sap que, ara per ara, l’única manera efectiva que té un ciutadà d’ajornar-lo, que no evitar-lo, és posar gent davant la porta de casa seva, molts cops amb el suport d’organitzacions com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Una pressió popular que té les de perdre davant l’ús de la força legal per part dels Mossos d’Esquadra, enviats per la Generalitat.

Andreu Merino