#14N: Una oportunitat perduda

Gent cap amunt, gent cap avall, ni ordre ni concert, en tot cas desconcert. Aquesta és la sensació que es va percebre aquest dimecres a la manifestació celebrada als carrers de Barcelona en motiu de la vaga general. La gent pregunta cap a on cal anar, quin és el recorregut, res. El Twitter informa de que milers de persones marxen pels carrers de la ciutat comtal. Sens dubte, milers de persones marxen sobre l’asfalt, però la protesta queda reduïda a grups dispersos que no acabaven d’unir-se sota un mateix clam, l’aspecte de Passeig de Gràcia recorda més a una Shopping Night que a un acte reivindicatiu.

Tot i que alguns ja han decidit marxar cap a casa, la cosa comença a prendre forma una hora després de l’horari previst per l’inici de l’acte. Mentre una comitiva puja cap a l’Avinguda Diagonal, l’altra es dirigeix al centre pel carrer Bruc. Els uns arriben al final després d’un acte insípid, tot i que diguin el contrari la manifestació no ha estat massiva com es pretenia. Els altres acaben topant amb la situació de sempre, la desmesura de les càrregues policials per mirar de frenar una minoria eixelebrada a la què la protesta se li ha escapat de les mans. El resultat? Els mitjans interessats utilitzen els titulars de sempre per desprestigiar una protesta que ja de per si va estar mancada d’organització des del començament. La cara més visible, tot i que probablement la menys important de la jornada de vaga, acaba en decepció a la ciutat de Barcelona

Els carrers es buiden i el ball de xifres està servit. Assumint que és pràcticament impossible precisar exactament el nombre de persones que van manifestar-se en aquesta o qualsevol altra manifestació mínimament multitudinària, el que queda clar és que ni hi havia el milió de persones que de manera optimista apunten els sindicats, ni les 50.000 que els la delegació del govern espanyol fixa amb intencions clarament polítiques.

Com que es tracta d’una discussió recorrent i sense solució, el que queda és el recompte a ull que pot fer cadascú en comparació amb altres ocasions. Fer l’exercici i veure el que és evident, l’acte no va igualar ni de bon tros la massiva convocatòria del passat Onze de Setembre. Preocupem-nos. Més gent disposada a sortir al carrer per la independència que per combatre les retallades, la reforma laboral i la laminació constant de drets socials?

No és d’estranyar, algú ha fet molt bé la seva feina. Presentar una ambigua independència com a pedra filosofal per sortir de la crisi, i centrar el debat polític i social al voltant d’aquesta qüestió, no fa més que desviar l’atenció de les retallades, la privatització i l’agressiva política neoliberal practicada pel Govern de CiU. Que la resta de partits ballin al ritme de la dansa hipnòtica del clar guanyador anul·la per complet un possible canvi de rumb, un canvi de mentalitat popular i una incidència en els resultats de les eleccions del proper #25N.

En el global d’una jornada de vaga a nivell nacional, la manifestació de la capital no és més que un acte més o menys destacat. Però veient el rèdit electoral que va donar la de la Diada, tot fa pensar que ahir es va perdre una oportunitat d’or perquè les retallades i els temes socials passessin clarament per davant del debat nacional a la campanya.  Caldrà veure com evoluciona l’estratègia dels partits els pròxims dies, però ara per ara tot assenyala cap a un mateix resultat: Mas, i de retruc el PP, han tornat a guanyar.

Marc Toro

L’endemà del #14N

Si valorem l’èxit que ha reportat la vaga a la classe treballadora, el resultat té un regust agredolç. Per una banda, cada cop són més els assalariats que no fan vaga perquè consideren que no es poden permetre deixar perdre un dia de sou; per altra, demà serà el 15N, però aquesta abreviatura no serà sinònim d’una jornada reivindicativa, sinó d’un dia més al calendari. Cadascú ha de fer servir les eines que té a l’abast per aconseguir allò que reclama. En el cas dels treballadors, el millor que hi ha dins la legalitat, ara per ara, és la vaga. Però potser s’hauria de replantejar la manera de funcionar d’aquest sistema, o fins i tot canviar-lo.

En l’apartat de possibles reformes, els protagonistes han de ser els sindicats i associacions del teixit associatiu. Per la majoria de gent, la vaga s’ha convertit en el que són les eleccions per la democràcia: una participació puntual per opinar sobre el context social i polític que no va més enllà del dia de la convocatòria. Els sindicats majoritaris van perdent credibilitat amb el pas del temps, a causa del seu lligam amb els grans partits, el caire innegablement polític que tenen totes les seves convocatòries de vaga i, precisament, per la falta de mesures d’acció més efectives que un dia de vaga general, com ara una vaga indefinida.

El més fàcil és exigir als sindicats aquesta vaga indefinida, però és aquí on entren el joc els ciutadans, com a individus. La solució als problemes de classe passa per la implicació de tot aquell que se senti afectat per les polítiques socials de les classes dirigents. I no només durant un dia, sinó a través d’una militància continuada mitjançant assemblees de barri, sindicats, associacions cíviques o polítiques. La implicació ciutadana a nivell individual es convertiria en una força global capaç de muntar estructures permanents. Els ciutadans no s’adheririen puntualment a les convocatòries dels grans sindicats sinó que lluitarien i construirien un discurs i unes accions constants, pensant en el seu àmbit més proper, però sempre actuant en un marc global.

La lluita de l’individu contra els poders fàctics del país és titànica. Els inputs que ens venen de fora ens converteixen en una societat individualista, poc conscient que les classes socials són encara vigents i acomodada en un context dolent, però que equivocadament, creiem que no pot ser pitjor. Però la implicació individual és bàsica per establir fluxos comuns i combatre les injustícies que rep dia sí dia també la classe treballadora.

Andreu Merino