Eduardo López-Dóriga: “La llengua crea una identitat, la identitat dóna dret a una nació i la nació dóna dret a un estat”

Eduardo López-Dóriga fa gairebé quatre anys que és president d’Asociación por la Tolerancia, organització que es va fundar l’any 1992 amb dos objectius: defensar les víctimes del terrorisme, principalment les d’ETA, i demanar el respecte dels drets lingüístics dels ciutadans, particularment de Catalunya. L’Asociación, que compta amb prop de 200 afiliats, organitza diverses xerrades sobre terrorisme, un cicle anual de ‘Cine por la Tolerancia’ i fa entrega cada any del ‘Premio por la Tolerancia’, que el 2012 va ser concedit a Félix Ovejero (professor d’economia, ètica i ciències socials a la Universitat de Barcelona i un dels impulsors de la plataforma Ciutadans de Catalunya). Aquest guardó ha estat entregat anteriorment a personalitats com Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada o Rosa Díez.

Quina opinió té l’associació del tractament que l’esborrany de la LOMQUE fa del català?

Cal tenir en compte que actualment s’exclou el castellà del sistema educatiu català, ja que és una llengua que queda reduïda a dues hores setmanals. En aquest sentit, totes les reformes encaminades a intentar equilibrar el nivell de les dues llengües de Catalunya, en la línia de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, corresponen al que hem reclamat des de fa molts anys.

Continua llegint

La llengua com a eina política

Si hi ha algun tret que caracteritza la immensa majoria dels polítics i els partits nacionalistes espanyols és la falta d’autoreconeixement del propi nacionalisme. La Ley Orgánica de Modificación de la Calidad de la Educación (LOMCE) del ministre José Ignacio Wert és l’últim exemple que il·lustra l’afirmació anterior. Wert ha plantejat un avantprojecte de llei que proposa establir “criteris d’unifmormitat” però a la vegada deixa marge a cada centre per crear el seu projecte educatiu. També defensa la necessitat de fugir de debats ideològics, facilitar les rutes “d’empleabilitat” o separar a 3r d’ESO els alumnes que s’encaminen cap a batxillerat o cap a la Formació Professional.

Tots els punts anteriors haurien centrat el debat polític i ciutadà a Catalunya, si no fos perquè la LOMCE relega al català a l’estatus d’assignatura d’especialitat, preveu que les famílies puguin escollir l’escolarització dels seus fills i vol equiparar el castellà i les llengües cooficials a les aules. Arribats a aquest punt, Wert peca de cinisme o d’incompetència a l’hora d’aplicar la fugida de debats ideològics. El ministre d’educació s’ha proposat utilitzar le llengua com a eina política i ideològica. Busca aplicar a l’àmbit lingüístic els afanys recentralitzadors del nacionalisme espanyol del Partit Popular.

La llengua de qualsevol país és la que parlen els seus habitants. La llengua és un tret identitari, de cohesió i inclusió social i per això mateix és indispensable que els habitants d’un lloc tinguin una eina a través de la qual vertebrar aquesta cohesió. En el cas de Catalunya, aquesta llengua és el català. No es tracta de marginar els parlants de qualsevol altra llengua, sinó de vertebrar una societat, a través de la comunicació i el llenguatge.

Utilitzar el català o el castellà com a instrument polític és un error que comporta l’associació de cada llengua a una ideologia concreta. De la mateixa manera que és negatiu associar el castellà a l’espanyolisme és inadequat associar el català al catalanisme o a l’independentisme. Wert emet símptomes d’incompetència i ignorància envers el conflicte que ha creat. El ministre d’educació hauria d’haver plantejat una reforma trencadora acceptant el caràcter plurilingüístic estatal. Com pot ser que es demani la presència sine qua non del castellà a les comunitats autònomes amb llengües cooficials, mentre a la resta d’Espanya el català, el basc o el gallec tenen una presència nula?

Però el més important de tot és el paper educatiu que transmet el ministre d’educació. Imposar el castellà a Catalunya és contraproduent per l’educació intercultural d’alumnes i pares. És nefast transmetre a la ciutadania la no necessitat d’aprendre la llengua d’un país per integrar-se en la societat. El convenciment de poder anar arreu amb la pròpia llengua es tradueix en un individualisme bestial que comportarà irremeiablement la falta d’adaptació a qualsevol model social diferent al d’un mateix.

Andreu Merino