Eduardo López-Dóriga: “La llengua crea una identitat, la identitat dóna dret a una nació i la nació dóna dret a un estat”

Eduardo López-Dóriga fa gairebé quatre anys que és president d’Asociación por la Tolerancia, organització que es va fundar l’any 1992 amb dos objectius: defensar les víctimes del terrorisme, principalment les d’ETA, i demanar el respecte dels drets lingüístics dels ciutadans, particularment de Catalunya. L’Asociación, que compta amb prop de 200 afiliats, organitza diverses xerrades sobre terrorisme, un cicle anual de ‘Cine por la Tolerancia’ i fa entrega cada any del ‘Premio por la Tolerancia’, que el 2012 va ser concedit a Félix Ovejero (professor d’economia, ètica i ciències socials a la Universitat de Barcelona i un dels impulsors de la plataforma Ciutadans de Catalunya). Aquest guardó ha estat entregat anteriorment a personalitats com Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada o Rosa Díez.

Quina opinió té l’associació del tractament que l’esborrany de la LOMQUE fa del català?

Cal tenir en compte que actualment s’exclou el castellà del sistema educatiu català, ja que és una llengua que queda reduïda a dues hores setmanals. En aquest sentit, totes les reformes encaminades a intentar equilibrar el nivell de les dues llengües de Catalunya, en la línia de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, corresponen al que hem reclamat des de fa molts anys.

Continua llegint

El marge de la justícia (II)

A la primera part de la sèrie “El marge de la justícia” parlàvem de la falta de control públic per evitar que polítics cobrin de manera indeguda dietes de pernoctació. La falta de mecanismes de control de la Justícia i la conseqüent impunitat dels implicats, però, es fa especialment visible en la resolució de casos de desviament de fons públics cap a partits polítics. El cas Pallerols, que ha esquitxat a Unió Democrática de Catalunya (UDC), ha estat l’últim exemple d’aquesta situació que lamentablement és cada cop més habitual a Catalunya i Espanya.

Aquí no ha passat res

La resolució del conegut com a Cas Pallerols es pot considerar excepcional. No estem acostumats a veure que un partit polític que s’ha vist esquitxat per un cas de corrupció assumeixi clarament la seva implicació. UDC ho ha fet. Els democristians han reconegut que, entre 1994 i 1999, quan eren al capdavant de la conselleria de Treball, es van emportar part dels fons públics concedits a tres empreses de Fidel Pallerols per a dur a terme uns cursos de formació per aturats que mai s’haurien dut a terme. En total, es calcula que uns 600.000 euros procedents de fons ocupacionals europeus van acabar a les arques del partit.

L’assumpció del pecat, però, no ha servit pràcticament per a res, ja que un pacte entre les parts va evitar aquest dimarts que el cas arribés a judici. El reconeixement dels fets per part dels implicats i el retorn dels diners mitjançant una indemnització de 388.000 euros (rebaixa respecte els 600.000 robats) han estat suficients perquè els acusats no hagin de passar per davant del jutge ni fer ingrés a presó. Per molt fraudulent que pugui semblar el pacte, es tracta d’una solució vàlida i utilitzada habitualment a l’hora de fixar condemnes. En aquest cas, a més, el pacte s’ha vist facilitat per una sèrie de dilacions indegudes que han allargat la instrucció del cas fins a catorze anys.

Aquests fets demostren un cop més la ineficàcia de la justícia a l’hora de castigar l’apropiació indeguda de fons públics per part dels representats de la ciutadania. En primer lloc perquè, donada la importància dels fets, és inacceptable l’excessiva lentitud del procés judicial. I en segon lloc, perquè mentre ficar la mà a l’erari públic sigui castigat amb una simple indemnització, partits i empresaris seguiran tenint incentius per corrompre.

En aquest cas, el resultat de la mala praxis judicial i/o de la poca contundència de l’ordenament jurídic actual, han permès que el què havia de ser una condemna exemplar pròpia d’un estat de dret es converteixi en un càstig per nens petits. Responsabilitat civil sí, però no penal. Tornar els diners i a casa a reflexionar, res de presó. I per si això fos poc, cap assumpció de responsabilitat política per part d’Unió.

Al contrari del que va prometre l’any 2000 en unes declaracions a la Cadena Ser, el líder democristià, Josep Antoni Duran i Lleida s’ha aferrat al càrrec i ha descartat dimitir com a responsable d’un partit que ha admès haver participat en un acte de corrupció. “Si vostè té un pis i algú està treballant a casa i deixa l’aixeta oberta, vostè no fa això voluntàriament, ni té responsabilitat penal. Haurà de pagar, però és una responsabilitat civil subsidiària”, deia aquest dijous Duran. Poder prendre actitud tan cínica, poc coherent i mancada d’honradesa davant uns fets tan greus, demostra que la corrupció s’ha convertit en un fet corrent, que ja no sorprèn i que, tot i ser demostrat, no comporta grans càstigs per als seus autors.

Evidentment, tots els partits s’han abraonat sobre Unió i el seu líder, n’han demanat l’esperada dimissió. Però no ens enganyem, un cas de corrupció sempre ajuda a deixar de mirar-ne d’altres i és l’excusa perfecte per atacar un polític que a molts fa nosa. Més que demanar dimissions, que també, cal optimitzar els mecanismes de control públics per tal d’acabar amb la impunitat dels delictes de corrupció. En cas contrari, l’únic mecanisme de control sobre els polítics seran les urnes. Però tenint en compte que cada cop n’hi ha menys amb les mans netes i que les eleccions són cada quatre anys, millor no arriscar-nos.

Marc Toro