CiU i ERC, 100 dies incerts després

El 19 de desembre de 2012, CiU i ERC signaven el pacte de governabilitat per estrenar la nova legislatura. Després de tot el soroll mediàtic provocat per la campanya del 25N, i del resultat de les eleccions, el pacte tenia dos eixos molt clars: frenar l’impacte de les retallades iniciades per la federació al 2010, i començar a caminar cap a la consulta d’autodeterminació fixada per al 2014. Han passat 100 dies des de la signatura de l’anomenat “pacte de la llibertat”, i les dues metes plantejades per CiU i ERC semblen tan lluny com tres mesos enrere. Per una banda els pressupostos encara no s’han aprovat, i per l’altra comencen a sortir veus partidàries d’ajornar la consulta fins que passi el temporal de la crisi. Però anem a pams.

Continua llegint

Anuncis

El record de Sant Felip Neri

Plaça Sant Felip Neri 1Dimecres 30 de gener, un centenar de persones es reuneixen a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona. Espelmes i les restes de metralla a la façana de l’església acompanyen un Bella Ciao entonat en record de les víctimes dels bombardejos que van tenir lloc en aquesta plaça durant la Guerra Civil. Entre el 1937 i el 1939, aviadors italians van fer servir Barcelona com a camp de proves de cara a la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos per saturació van provocar gairebé 5.000 morts a la ciutat comtal.

Continua llegint

EL PSC ha tocat fons

El PSC ha tocat fons. Si el vot díscol d’Ernest Maragall a la votació del pacte fiscal de la passada legislatura ja va encendre totes les alarmes al carrer Nicaragua, el trencament de la disciplina de vot per part de cinc diputats del partit (Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Rocio Martínez-Sampere, Marina Geli i Núria Ventura) a la votació d’aquest dimecres de la declaració de sobirania del poble de Catalunya esdevé la gota que fa vessar el vas.

Continua llegint

“Un país no pot ser lliure si no cuida l’educació i la sanitat”

ImatgeParlem amb Carme Martínez Ruzafa (Badalona, 1959) directora i professora del CEIP Artur Martorell de Badalona. Fa 31 que es professora i 5 que és directora. Forma part del moviment Badalona es Mou, integrat dins la Marea Groga. Ens explica el posicionament personal i de les entitats de les quals forma part, respecte l’esborrany de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQUE).

Per a la gent que no us conegui, explica’ns què és Badalona es Mou i la Marea Groga.

La Marea Groga és una plataforma de tots els agents educatius de tots els cursos de diferents escoles de diverses localitats catalanes. Últimament s’està incorporant gent de les Universitats i també de les entitats de lleure. Tots junts defensem el model d’escola pública i de qualitat. Dins de la Marea Groga hi ha tot el conjunt d’entitats locals, com Badalona es Mou. Aquest moviment va néixer després de la modificació de la Llei Catalana d’Educació (LEC), amb l’anterior govern. Es va fer una aproximació entre les AMPAS de diferents escoles de Badalona amb la voluntat de crear un camí diferent per plantejar i debatre temes educatius. En aquell moment les retallades per part de la Generalitat estaven començant, però les més considerables venien de l’Ajuntament. Vam redactar un manifest en defensa de l’educació pública, de qualitat, gratuïta, integradora i amb igualtat d’oportunitats d’accés al sistema. D’una banda volíem fer pressió a la classe política i de l’altra canviar un tipus d’educació que no ens agrada. Més tard ens vam posar en contacte amb moviment similars a altres localitats, com Castelldefels. A partir d’aquí va començar a formar-se el que ara s’anomena Marea Groga, un moviment que ha anat creixent per si sol.

A grans trets, quina opinió us mereix l’esborrany de la LOMQUE que ha presentat el ministre Wert?

Creiem que és la pitjor llei d’educació d’aquest país des de la Transició, ens porta a un estat predemocràtic. Primer de tot, m’agradaria dir que és una llei que modifica la Llei Orgànica d’educació (LOE), i per tant s’ha de llegir amb aquesta al costat. La LOMQUE elimina el millor de la LOE per posar-hi el pitjor que una ment perversa pot imaginar.

Més concretament, quines són les causes concretes del vostre rebuig?

El que rebutgem és el fet que al llarg del procés educatiu s’estableixen criteris acadèmics que produiran la segregació de l’alumnat. Aquesta segregació, al nostre entendre, es divideix en quatre tipus: la religiosa, la socioeconòmica, la lingüística i la de sexe. La religió, en l’esborrany de la LOMQUE, rep una importància que no havia tingut mai en l’educació democràctica, ni tan sols a l’EGB. Es separarà els alumnes entre els que optin per aquesta assignatura i la de valors socials i culturals. Pel que fa a la segregació socioeconòmica, les proves que es volen fer a 3r i 6è de primària, com la revàlida final d’ESO marquen acadèmicament el futur de l’alumne en tot el seu recorregut com a estudiant. Entenem que molts cops els resultats baixos es donen en estudiants de nivell econòmic baix, i més si la prova en qüestió només es fa una vegada. En resum, no es fan fora els alumnes del sistema educatiu, com es feia en sistemes anteriors. Ara, els mantenim fins als 16 anys, però plantegem uns itineraris per als que valen i per als que no. Fem unes proves de nivell que no avaluen però que aniran marcant una futura segregació. Aquesta segregació es fa amb l’objectiu de separar els que faran Batxillerat dels de Formació Professional, cap on desgraciadament es continuen enviant els alumnes de rendiment més baix.

Quin paper juguen els centres privats i concertats en aquesta segregació?

Una de les jugades del govern és rentar-se les mans sobre els deures dels centres no públics. L’esborrany no es pronuncia sobre la possibilitat que, per exemple, els centres privats o concertats optin per no ofertar la via enfocada cap a l’FP en l’últim any d’ESO. Si això passés es produiria una segregació brutal, ja que a més tampoc queden clars els ponts que hi ha entre una via i una altra un cop s’ha triat. Pel que fa a l’aspecte lingüístic, les escoles no públiques també entren en joc. Recordem que l’esborrany preveu que la Generalitat subvencioni l’educació privada d’aquells que vulguin estudiar en castellà i no tinguin l’opció de fer-ho en un centre públic. De retruc, aquesta mesura també dóna més protagonisme a aquells col·legis que segreguen per raó de sexe, mètode que va quedar desaconsellat pel Tribunal Suprem.

Com has dit hi ha certs aspectes educatius que s’organitzaran segons el criteri de cada centre. Com s’entén aleshores que l’esborrany afirmi basar-se en “criteris d’uniformitat”?

Hi ha molts aspectes on els propis centres establiran el programa educatiu, com en el cas de les matèries específiques i d’especialitat, per exemple. El concepte “criteris d’uniformitat” es basa en el format de les revàlides que es faran al llarg de l’educació obligatòria. Són uniformes en el sentit que tots els alumnes espanyols faran la mateixa i serà corregida per persones de fora de l’escola. Això representa un menyspreu espectacular al treball dels docents.

Tornant a l’àmbit de la llengua, què suposaria acabar amb el sistema d’immersió lingüística?

Com deia abans, una de les principals preocupacions és que el català, al ser considerat assignatura específica o d’especialitat, pot quedar fora dels programes d’escoles privades i concertades. Si el pes que té el català és aquest estem caminant cap a la seva desaparició com a llengua vehicular. En el fons, el que fa el govern espanyol amb la llengua és causa de la seva voluntat global: recentralitzar les competències en educació. Hem de pensar que si la LOMQUE s’aplica com preveu l’esborrany els centres privats i concertats tindran més capacitat de decisió que les Comunitats Autònomes, i els Conselles Escolars passaran a ser merament consultius.

Tenint en compte totes les vostres reivindicacions, teniu por que el debat lingüístic deixi en segon terme tots els altres aspectes de la LOMQE?

Moltíssim. Encara que el català passés a ser troncal, això no trauria importància a tots els altres aspectes. La immersió lingüística és important, perquè ha estat una eina de cohesió social, que s’ha implementat per decisió dels propis centres educatius. Però estem preocupats perquè el tema de la llengua emmascari un debat educatiu. Tenim por que el català pesi massa i que renunciem a principis democràtics per qüestions lingüístiques.

Quin paper espereu que faci el Parlament sortint del 25N en defensa d’aquests principis democràtics relacionats amb l’educació pública?

Personalment no hi confio gaire. Fins ara no s’ha fet cap gest per millorar la situació ni cap compromís de no fer retallades, ni cap millora en temes com les substitucions i les baixes.

Aleshores no hi ha cap grup parlamentari que us generi confiança?

En aquests moments CUP i ICV-EUiA han estat fent-nos d’altaveu, però hi tenen molt poca presència. ERC no ens genera confiança perquè està pactant amb el Mas, i ha deixat de banda les reivindicacions en salut i educació, per convertir la consulta per l’autodeterminació en el pilar fonamental de la legislatura. Pensem que un país no pot ser lliure si no cuida l’educació i la sanitat. Només així els seus ciutadans podran ser lliures.

Per acabar, fem una mica de política ficció. Acabarà aplicant-se fil per randa l’esborrany de la LOMQUE?

L’àmbit educatiu s’està organitzant perquè no sigui així i crec que la revolta serà important. Ara, hem de començar a posar tots els elements de l’esborrany a l’alçada de la llengua, tot i que els polítics segueixin sense escoltar i continuïn molt lluny de la gent.

Andreu Merino – Marc Toro

Ja són cent trenta-cinc

Ja hi ha resultats. Inesperats, sorprenents. Contra tot pronòstic, la vaga general, les acusacions de corrupció, l’ambigüitat en la definició d’objectius nacionals i la política de retallades d’aquesta legislatura, han acabat passant factura a CiU. No només han perdut vots respecte el 2010, sinó que fins i tot ha perdut 12 diputats i han obtingut els pitjors resultats de la seva història. El que semblava més improbable ha passat, el projecte messiànic d’Artur Mas ha fracassat estrepitosament.

La victòria de la nit que esperava CiU se l’ha endut finalment ERC, que ha acabat guanyant la cursa pel segon lloc al Parlament. L’auge independentista dels últims mesos i l’aposta dels republicans per unes propostes alternatives a les retallades de Mas ha acabat donant 21 diputats a la formació, 11 més que fa dos anys. Oriol Junqueras es consolida com a líder d’un  partit que ha recuperat la credibilitat i força perduda a les passades eleccions i, després d’aquests resultats, només queda una incògnita a resoldre: saber si els republicans són capaços de  mantenir-se ferms en l’aposta per les polítiques socials i no fan el joc a CiU per prioritzar el camí cap a la independència.

El segon fracàs de la nit ha estat pel PSC: de 28 a 20 escons, els socialistes han perdut la condició de segona força parlamentària. La davallada és forta i s’equivocarien si pensessin que han capejat el temporal. El que toca és fer importants reestructuracions a tres nivells: en primer lloc la consecució d’un canvi real dins el partit; en segon, el replantejament d’unes propostes a nivell nacional i social que els han portat als pitjors registres de la seva historia; i en tercer i últim lloc, a la definició clara de la relació amb el PSOE, una dels principals reclams de votants i militants catalanistes del partit. En aquest sentit, que Pere Navarro justifiqui els resultats dient que “entre tants crits” és possible que el seu missatge “hagi costat d’arribar”, esdevé una mala lectura i una manera errònia de començar a fer un punt i a part.

Alícia Sánchez-Camacho no ha aconseguit el segon lloc, però amb 19 diputats ha aconseguit superar l’èxit del 2010 i ha donat al PP un dels millors resultats de la seva historia a Catalunya. La campanya antiindependència ha fet els seus efectes i ha camuflat el desgast que el partit arrossega com a conseqüència del descontent amb el govern de Rajoy.  Tot i això, els populars es troben davant una majoria parlamentària sobiranista i amb l’esquerda gairebé infranquejable en la relació amb CiU, amb qui han aplicat un programa d’estrictes retallades al llarg d’aquests últims dos anys. Així doncs, tercera força parlamentària però grans dificultats per tirar endavant aliances  i polítiques amb altres formacions.

Resultats històrics també per ICV-EUiA. Amb un discurs cada cop més trencador, els ecosocialistes han obtingut fins a 13 diputats a la cambra catalana, 3 més que l’anterior legislatura. Joan  Herrera ha jugat bé el seu paper d’oposició frontal a les polítiques del govern de Mas al mateix temps que es posicionava a favor del dret a decidir, cosa que sobretot ha convençut als votants d’esquerra catalanistes descontents amb el PSC. Caldrà veure quin paper juga el partit en aquesta legislatura, però la seva condició de tercer força d’esquerres a la cambra catalana podria debilitar la seva potencial capacitat d’acció.

Un dels partits més satisfets d’aquesta nit electoral ha estat Ciutadans. Albert Rivera s’ha presentat com a defensor dels veritables problemes dels catalans alhora que ha defensat amb vehemencia la unitat d’Espanya, combinació que s’ha traduit en un autèntic èxit electoral. La formació ha triplicat els seus anteriors resultats i tindran grup propi al Parlament amb 9 diputats. Un partit que entra fort a l’hemicicle però que més enllà de la condició de nacionalista espanyol que es nega a reconèixer, és una incògnita com es traduirà la seva aposta per unes polítiques socioeconòmiques transversals. D’altra banda, Rivera ja ha promès demanar la dimissió de Mas i fins i tot a demanar una moció de censura en cas que el més que probable president no accedeixi a la seva petició. Les ànsies de protagonisme els podrien jugar una mala passada i deixar-los aïllats i sense aliats al Parlament.

La CUP ha aconseguit entrar al Parlament per primera vegada. S’han definit com el cavall de Troia de les classes populars, però caldrà veure de quin marge disposen per ser la veu dels seus votants, tenint en compte que els 3 diputats aconseguits no els donen dret a grup propi. En el vessant social i econòmic, les propostes de la CUP sóc clares, però el gran enigma és la seva actitud envers la consulta proposada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Pactaran amb els convergents tenint en compte que aquests han abanderat unes retallades contra el model de país que ells defensen? Hauran de ser molt hàbils si es queden entre l’espasa i la paret. Més enllà d’això, també està per veure quines són les relacions amb els moviments socials que els han donat força fins ara, ja que les sinergies ara s’hauran de teixir entre el carrer i el Parlament.

Fins aquí els partits que han aconseguit passar la barrera del 3% i comptaran amb representació al Parlament. Però aquí no acaben les novetats d’aquestes eleccions. Solidaritat s’ha quedat fora de l’hemicicle. La seva absència reflecteix que si bé una bona part del catalans estan a favor de l’autodeterminació o la independència, no volen cap de les dues coses a qualsevol preu. La seva manca de propostes per construir un model de país els ha acabat castigant. Caldrà veure quin és el futur de SI, si continuarà existint i, en cas afirmatiu, de quina manera.

Un altre partit que per sort s’ha quedat sense representació és Plataforma per Catalunya. No obstant això, cal tenir ben present que la formació xenòfoba de Josep Anglada ha rebut el suport de 60.142 catalans. Ja vam parlar de la perillositat de partits com PxC i del seu discurs, que malauradament cada cop cala més entre la població. Així doncs, no hi ha gaire més a dir. Cal combatre el seu discurs per evitar viure experiències com la del Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia.

Ja per acabar, cal destacar el que potser és la millor noticia d’aquesta jornada electoral: un percentatge de participació electoral del 69%, el més alt de la historia de les eleccions autonòmiques catalanes. És una bona noticia, però cal  que el nivell participatiu de la ciutadania segueixi creixent, i no només a les urnes, sinó dia a dia través dels moviments socials, sindicals i polítics . El treball dels partits en el desenvolupament de mecanismes de democràcia participativa seria una bona manera de començar.

Andreu Merino – Marc Toro

“ICV-EUiA és l’única candidatura que assegura no pactar amb CiU”

Imatge
Ramon Gutiérrez (Terrassa, 1986). Coordinador local de Joves d’Esquerra Verda de Sant Cugat i membre de l’Equip Coordinador Nacional de la mateixa organització. Estudia Gràfica Publicitària i actualment està a l’atur.

 

 

Els ecosocialistes parlen de dret a decidir. No posicionar-se clarament a favor de cap model d’estat pot fer enrere el votant d’esquerres més sobiranista?

Des d’ICV-EUiA ens posicionem en contra del model d’estat actual. Així doncs estem a favor de que la ciutadania decideixi i apostarem per aquelles opcions que ens facin avançar en drets nacionals, com un sol poble i sense deixar cap opció pel camí. El votant d’esquerres i sobiranista no es creu l’independentisme màgic i per tant pot entendre els nostres posicionaments.

ICV-EUia és, entre les forces parlamentàries, la que planteja unes polítiques socials i econòmiques més reformistes, així com un repartiment de la riques més clar. Les propostes haurien de ser més trencadores per recollir el vot descontent amb la classe política i amb el sistema econòmic i financer?

Actualment sóm els únics que estem fent propostes de major repartiment de la riquesa a les institucions on som presents. En un entorn hostil com l’actual no es poden fer propostes més trencadores de les que van contracorrent. I això és el que estem fent.
Herrera ha exercit com a cap de l’oposició de facto, tant al llarg de la legislatura com durant la campanya. Tot i això, la seva actuació no sembla que s’hagi traduit en apropar el partit a la segona força al Parlament. Tenint en compte el previsible increment de vots d’ERC i PP, segueix sent viable una oposició forta des del quart o cinquè lloc de la cambra catalana?
És possible que no siguem segona força però això no farà que l’impacte d’ICV-EUiA sigui menor, els últims dos anys hem liderat l’oposició amb solament 10 diputats, i en comparació a ERC, PP o PSC som els únics que podem assegurar que no pactarem amb CiU. Siguem segona força o cinquena estic convençut que seguirem sent l’única que plantegi alternatives reals i radicalment diferents a CiU.

CiU senyala l’herència rebuda pel tripartit com a principal causa de les retallades. Tot i viure el boom durant els anys al govern, ICV ha perdut credibilitat després del seu pas pel tripartit?

No tot el que es va fer al tripartit es va fer bé, això cal dir-ho. Governar sempre implica contradiccions i sobretot per partits com el nostre on la força de les conviccions i les idees és molt alta. No hem perdut credibilitat doncs malgrat els debats i contradiccions hem sabut mantenir la coherència, això la gent ho sap valorar.

Si CiU finalment tira endavant la consulta sobre l’autodeterminació, quin serà el paper d’ICV?

Hi serem per garantir que s’esgoten totes les possibilitats legals, per carregar-nos de raó. Per garantir que totes les opcions hi siguin representades i es respecti a tothom. Hi serem per garantir un gran acord nacional i social previ a la consulta que permeti eliminar un futur o possible escenari de trencament dins la societat catalana.

Tenint en compte la possible devallada del PSC i la priorització de l’eix nacional per part d’ERC, ICV aspira en esdevenir la principal força d’esquerres a Catalunya?
Esperem tenir un bon resultat, i aspirem a esdevenir principal força d’esqueres a Catalunya, però això no ho aconseguirem el 25N ni tan sols ho aconseguirem sols. A partir del 26 de novembre ens caldrà posar-nos a treballar amb altres moviments i forces polítiques per ampliar el front contra la dreta i articular una alternativa present a tots els àmbits de la societat.
Andreu Merino – Marc Toro

El punt de partida: partit a partit

Ahir parlàvem d’una campanya  previsible amb resultats previsibles i una incidència gairebé mínima sobre el vot dels ciutadans. La situació de tots els partits, però, no està per tirar coets i mai es poden descartar sorpreses. Repassem el punt de partida i els reptes de les principals forces polítiques protagonistes d’aquesta campanya que tot just acaba d’arrencar.

Convergència i Unió (CiU): Tot i l’avantatge aconseguit al llarg dels últims mesos, els d’Artur Mas encara han de reforçar la dèbil credibilitat de la seva aposta per l’Estat propi (inclosa al seu programa electoral) si volen consolidar la majoria absoluta al Parlament, una tasca que encara es pot complicar si es té en compte les discrepàncies existents amb Unió pel que fa a la definició dels objectius nacionals. L’ambigüitat i la incoherència poden acabar passant factura a la federació. D’altra banda, caldrà renovar l’argumentari per justificar el seguit de retallades de drets socials que s’han dut a terme des del Govern al llarg d’aquesta legislatura. Repetir que no hi ha diners i relacionar-ho insistentment amb la manca de pagaments del govern espanyol és una estratègia  simplista i cada cop menys creïble. La demagògia no va enlloc.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): Els socialistes estan en caiguda lliure, ningú ho pot negar. Crítics dins i fora del partit, Pere Navarro com a líder poc carismàtic i gens consolidat, un paper a l’oposició feble que s’ha vist eclipsat per partits amb menys representació parlamentària i una aposta improvisada per un federalisme que, si bé sempre ha aparegut als estatuts del partit, mai fins ara ha estat defensat amb propostes polítiques concretes. El PSC encara no s’han recuperat després del fracàs de les passades eleccions autonòmiques i necessita un canvi de dalt a baix si no vol convertir-se en una mera quarta força parlamentària. Tot sembla indicar que quinze dies són massa pocs per completar un procés que s’hauria d’haver iniciat ja fa temps. De cara al futur, trencar definitivament amb les cadenes del PSOE i solucionar les discrepàncies internes potser seria una bona manera de començar a fer net.

Partit Popular de Catalunya (PPC): Tercera força al Parlament i soci preferent del Govern durant la primera meitat de la legislatura, els PP es troba ara en una situació complicada. Tot i l’èxit dels resultats d’Alícia Sánchez-Camacho als anteriors comicis, la seva posició respecte el debat sobiranista i la gestió de la crisi de Mariano Rajoy fa pensar que els populars han tornat a sembrar antipaties entre la societat catalana i que necessitaran pràcticament un miracle per poder repetir la gesta. Només l’aparició estel·lar d’aquesta majoria silenciosa a la que tant es refereixen els podrà mantenir al capdamunt. Atenció, perquè tot i que sembli improbable, en temps de crisi i amb el discurs de la por tant característic del PP, no seria d’estranyar que pogués tornar a sorprendre.

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): Els ecosocialistes no acaben d’arrencar. Després d’una legislatura d’atacs contra les polítiques de retallades del Govern i de liderar la campanya contra Eurovegas, es podria dir que Joan Herrera ha exercit, de facto, com a veritable cap de l’oposició. El rèdit electoral que pot donar aquesta estratègia, però, es podria veure eclipsat per un incoherent suport a una agenda nacional del President que des del primer moment es va veure allunyada d’un pacte social reclamat pel partit. La dura campanya que es preveu que ICV-EUiA engegui per reclamar la inviolabilitat de l’Estat del Benestar pot quedar deslluïda si el dret a decidir o l’oportunisme polític segueixen passant per sobre els drets socials que tant volen defensar. De moment, el lema ‘Dret a decidir sí, drets socials també’ sembla deixar en segon terme el que hauria de ser la seva prioritat.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): ERC està de sort. Després d’anys de lluita ha aconseguit veure la independència al centre del debat polític i social. Posar entre les cordes el Govern i exigir-li prémer l’accelerador nacional si volia el seu suport de cara als pressupostos del 2013 va servir d’assaig als republicans, que veuen aquesta legislatura com l’oportunitat de convertir-se en el company de viatge de Mas cap a l’Estat propi. El vot de confiança dipositat a CiU i a la seva promesa “independentista” han convertit el programa electoral republicà en un full de ruta de construcció d’estructures d’estat. Sense una majoria al Parlament, la decepció si CiU no compleix pot ser immensa. Amb tot, seria bo curar-se en salut i evitar que la independència faci ombra a la veritable alternativa d’esquerres de la que tant parla Oriol Junqueras. De cara a liderar l’oposició de la nova legislatura és una tasca indispensable.

Solidaritat CataIana per la Independència (SI): Discurs monotemàtic, poc obert de mires i fins a cert punt demagògic i intolerant. Tot i ser els més engrescats amb una independència que veuen a tocar, la manca de propostes econòmiques, socials i, en definitiva, d’idees més enllà de la independència, pot passar factura a SI. Seguir com fins ara no sembla que hagi de donar resultats a un partit que està ben a prop de quedar sense escons al Parlament. Les passades eleccions tenien el reclam de Joan Laporta, ara ni això.

Ciutadans (C’s): Abans dèiem que la  demagògia no va enlloc, potser era un error. El populisme de C’s i la incomprensible fama que s’han guanyat de dir les coses “pel seu nom” està a punt de fer-los doblar els diputats d’aquesta legislatura. Amb més seny i més marge que els populars, el discurs de la por funciona cada cop més a una formació que, si bé es defineix com a no nacionalista, el seu missatge i els seus actes assenyalen precisament el contrari.

Candidatura d’Unitat Popular (CUP): La gran novetat i la gran incògnita d’aquests comicis. Després dels èxits a les darreres eleccions municipals la CUP ha decidit provar sort a les autonòmiques. Amb una proposta independentista i de trencament amb el sistema actual, es presenta als comicis com l’alternativa real a la hipocresia i manca de credibilitat dels partits d’esquerra. Falta per veure si la decisió de presentar-se a les eleccions no ha estat massa precipitada i poc preparada. Sigui com sigui, la campanya donarà visibilitat al partit i serà un bon sondeig del suport que té a nivell nacional. De moment, alguns pronòstics parlen de tres diputats, els tres de SI. Esperem que la CUP aprofiti millor l’oportunitat.

Marc Toro