CiU i ERC, 100 dies incerts després

El 19 de desembre de 2012, CiU i ERC signaven el pacte de governabilitat per estrenar la nova legislatura. Després de tot el soroll mediàtic provocat per la campanya del 25N, i del resultat de les eleccions, el pacte tenia dos eixos molt clars: frenar l’impacte de les retallades iniciades per la federació al 2010, i començar a caminar cap a la consulta d’autodeterminació fixada per al 2014. Han passat 100 dies des de la signatura de l’anomenat “pacte de la llibertat”, i les dues metes plantejades per CiU i ERC semblen tan lluny com tres mesos enrere. Per una banda els pressupostos encara no s’han aprovat, i per l’altra comencen a sortir veus partidàries d’ajornar la consulta fins que passi el temporal de la crisi. Però anem a pams.

Continua llegint

Anuncis

El record de Sant Felip Neri

Plaça Sant Felip Neri 1Dimecres 30 de gener, un centenar de persones es reuneixen a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona. Espelmes i les restes de metralla a la façana de l’església acompanyen un Bella Ciao entonat en record de les víctimes dels bombardejos que van tenir lloc en aquesta plaça durant la Guerra Civil. Entre el 1937 i el 1939, aviadors italians van fer servir Barcelona com a camp de proves de cara a la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos per saturació van provocar gairebé 5.000 morts a la ciutat comtal.

Continua llegint

ERC fa un pas enrere

Aquest divendres, 21 de novembre, Artur Mas ha estat investit com a president de la Generalitat per segona legislatura consecutiva i el món no s’ha acabat tal i com una mala interpretació del calendari maia ens feien creure. Fins aquí cap sorpresa.  Per contra, i tot i que ja feia uns dies que s’estava coent, la veritable sorpresa va arribar ahir, a l’inici del debat d’investidura. Oriol Junqueras, president d’ERC i líder de la segona força parlamentària de Catalunya, va renunciar simbòlicament a la seva condició de cap de l’oposició.

Amb un discurs centrat en l’acord de governabilitat signat amb CiU i evitant en tot moment la crítica cap a Mas, Junqueras va deixar clar que, a partir d’ara i fins que res no canviï, la seva intenció és anar de la mà del Govern. Tot i que l’aliança entre convergents i republicans ja era visible des del final de la legislatura passada, difícilment es podia pensar que ERC acabaria cedint davant un pacte que no acaba de satisfer cap de les seves principals prioritats.

D’una banda, els republicans han donat suport a un document que, si bé planteja l’aplicació de l’impost sobre els dipòsits bancaris o l’impost sobre grans superfícies comercials, només preveu evitar una quarta part dels 4.000 milions d’euros en retallades que ha anunciat el nou executiu. Dos anys fent oposició a les polítiques neoliberals del Govern i tota una campanya defensant una alternativa d’esquerres semblen haver quedat en no res quan la direcció republicana admet que “els ajustos en la despesa pública seran dramàtics”.

Renunciar a l’exigència d’un compromís social més àmpli per part de CiU, es correspon amb un partit que situa els objectius nacionals per davant dels socials. No obstant això, ERC també ha acceptat un acord menys ambiciós que el que s’esperava pel que fa a l’agenda nacional. Enlluernats per la promesa de construir progressivament unes estructures d’estat, els republicans han acceptat no fixar una data concreta per a la consulta d’autodeterminació i la possibilitat d’aplaçar-ne la celebració en cas de que així sigui acordat amb els convergents.

D’aquesta situació se’n deriva que, de moment, el procés cap a la consulta queda exclusivament en mans de dos únics partits. I per molt que Junqueras hagi expressat la seva voluntat d’obrir l’acord a altres formacions i agents socials, això sembla estar renyit amb què “un president es faci seu el dret a l’autodeterminació”, cosa que el líder d’ERC assegura “valorar extraordinàriament”.

Davant d’aquest escenari, el que queda clar és que els republicans han perdut una oportunitat d’or per collar CiU des del primer moment a favor del procés independentista i per erigir-se com a dic de contenció de l’imperi de l’austeritat. Les coses poden canviar i els passos seguits aquests dies per Esquerra poden formar part d’una estratègia molt calculada. Però si és així, caldrà que el partit estigui atent, no es refiï de CiU i sàpiga reaccionar a temps per no quedar-se finalment sense consulta i sense un electorat que va confiar en la capacitat del partit de forçar un desplaçament cap a l’esquerra del model socioeconòmic seguit pel President. Pròxima parada, els pressupostos del 2013.

Marc Toro

Ja són cent trenta-cinc

Ja hi ha resultats. Inesperats, sorprenents. Contra tot pronòstic, la vaga general, les acusacions de corrupció, l’ambigüitat en la definició d’objectius nacionals i la política de retallades d’aquesta legislatura, han acabat passant factura a CiU. No només han perdut vots respecte el 2010, sinó que fins i tot ha perdut 12 diputats i han obtingut els pitjors resultats de la seva història. El que semblava més improbable ha passat, el projecte messiànic d’Artur Mas ha fracassat estrepitosament.

La victòria de la nit que esperava CiU se l’ha endut finalment ERC, que ha acabat guanyant la cursa pel segon lloc al Parlament. L’auge independentista dels últims mesos i l’aposta dels republicans per unes propostes alternatives a les retallades de Mas ha acabat donant 21 diputats a la formació, 11 més que fa dos anys. Oriol Junqueras es consolida com a líder d’un  partit que ha recuperat la credibilitat i força perduda a les passades eleccions i, després d’aquests resultats, només queda una incògnita a resoldre: saber si els republicans són capaços de  mantenir-se ferms en l’aposta per les polítiques socials i no fan el joc a CiU per prioritzar el camí cap a la independència.

El segon fracàs de la nit ha estat pel PSC: de 28 a 20 escons, els socialistes han perdut la condició de segona força parlamentària. La davallada és forta i s’equivocarien si pensessin que han capejat el temporal. El que toca és fer importants reestructuracions a tres nivells: en primer lloc la consecució d’un canvi real dins el partit; en segon, el replantejament d’unes propostes a nivell nacional i social que els han portat als pitjors registres de la seva historia; i en tercer i últim lloc, a la definició clara de la relació amb el PSOE, una dels principals reclams de votants i militants catalanistes del partit. En aquest sentit, que Pere Navarro justifiqui els resultats dient que “entre tants crits” és possible que el seu missatge “hagi costat d’arribar”, esdevé una mala lectura i una manera errònia de començar a fer un punt i a part.

Alícia Sánchez-Camacho no ha aconseguit el segon lloc, però amb 19 diputats ha aconseguit superar l’èxit del 2010 i ha donat al PP un dels millors resultats de la seva historia a Catalunya. La campanya antiindependència ha fet els seus efectes i ha camuflat el desgast que el partit arrossega com a conseqüència del descontent amb el govern de Rajoy.  Tot i això, els populars es troben davant una majoria parlamentària sobiranista i amb l’esquerda gairebé infranquejable en la relació amb CiU, amb qui han aplicat un programa d’estrictes retallades al llarg d’aquests últims dos anys. Així doncs, tercera força parlamentària però grans dificultats per tirar endavant aliances  i polítiques amb altres formacions.

Resultats històrics també per ICV-EUiA. Amb un discurs cada cop més trencador, els ecosocialistes han obtingut fins a 13 diputats a la cambra catalana, 3 més que l’anterior legislatura. Joan  Herrera ha jugat bé el seu paper d’oposició frontal a les polítiques del govern de Mas al mateix temps que es posicionava a favor del dret a decidir, cosa que sobretot ha convençut als votants d’esquerra catalanistes descontents amb el PSC. Caldrà veure quin paper juga el partit en aquesta legislatura, però la seva condició de tercer força d’esquerres a la cambra catalana podria debilitar la seva potencial capacitat d’acció.

Un dels partits més satisfets d’aquesta nit electoral ha estat Ciutadans. Albert Rivera s’ha presentat com a defensor dels veritables problemes dels catalans alhora que ha defensat amb vehemencia la unitat d’Espanya, combinació que s’ha traduit en un autèntic èxit electoral. La formació ha triplicat els seus anteriors resultats i tindran grup propi al Parlament amb 9 diputats. Un partit que entra fort a l’hemicicle però que més enllà de la condició de nacionalista espanyol que es nega a reconèixer, és una incògnita com es traduirà la seva aposta per unes polítiques socioeconòmiques transversals. D’altra banda, Rivera ja ha promès demanar la dimissió de Mas i fins i tot a demanar una moció de censura en cas que el més que probable president no accedeixi a la seva petició. Les ànsies de protagonisme els podrien jugar una mala passada i deixar-los aïllats i sense aliats al Parlament.

La CUP ha aconseguit entrar al Parlament per primera vegada. S’han definit com el cavall de Troia de les classes populars, però caldrà veure de quin marge disposen per ser la veu dels seus votants, tenint en compte que els 3 diputats aconseguits no els donen dret a grup propi. En el vessant social i econòmic, les propostes de la CUP sóc clares, però el gran enigma és la seva actitud envers la consulta proposada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Pactaran amb els convergents tenint en compte que aquests han abanderat unes retallades contra el model de país que ells defensen? Hauran de ser molt hàbils si es queden entre l’espasa i la paret. Més enllà d’això, també està per veure quines són les relacions amb els moviments socials que els han donat força fins ara, ja que les sinergies ara s’hauran de teixir entre el carrer i el Parlament.

Fins aquí els partits que han aconseguit passar la barrera del 3% i comptaran amb representació al Parlament. Però aquí no acaben les novetats d’aquestes eleccions. Solidaritat s’ha quedat fora de l’hemicicle. La seva absència reflecteix que si bé una bona part del catalans estan a favor de l’autodeterminació o la independència, no volen cap de les dues coses a qualsevol preu. La seva manca de propostes per construir un model de país els ha acabat castigant. Caldrà veure quin és el futur de SI, si continuarà existint i, en cas afirmatiu, de quina manera.

Un altre partit que per sort s’ha quedat sense representació és Plataforma per Catalunya. No obstant això, cal tenir ben present que la formació xenòfoba de Josep Anglada ha rebut el suport de 60.142 catalans. Ja vam parlar de la perillositat de partits com PxC i del seu discurs, que malauradament cada cop cala més entre la població. Així doncs, no hi ha gaire més a dir. Cal combatre el seu discurs per evitar viure experiències com la del Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia.

Ja per acabar, cal destacar el que potser és la millor noticia d’aquesta jornada electoral: un percentatge de participació electoral del 69%, el més alt de la historia de les eleccions autonòmiques catalanes. És una bona noticia, però cal  que el nivell participatiu de la ciutadania segueixi creixent, i no només a les urnes, sinó dia a dia través dels moviments socials, sindicals i polítics . El treball dels partits en el desenvolupament de mecanismes de democràcia participativa seria una bona manera de començar.

Andreu Merino – Marc Toro

Plataforma per Catalunya: Un discurs a combatre

“Reconquerirem els barris i ciutats catalanes colonitzades per l’Islam”. L’autor de la declaració no és Carlemany, és el líder de Plataforma per Catalunya (PxC) Josep Anglada. I les paraules no van ser pronunciades al segle VIII, sinó el 16 de novembre de 2012 a Salt, en plena campanya electoral. PxC és un partit xenòfob que basa el seus èxits o fracassos electorals en la lluita contra la immigració. Molts opinen que la millor manera d’enderrocar el discurs és ignorant-lo, però aquesta estratègia ha portat Anglada i els seus a aconseguir cada cop més escons en municipis amb un alt nombre de nouvinguts (Vic, Salt, Mataró…) i també ha estat a punt de facilitar-li l’accés al Parlament de Catalunya en les eleccions del 2010. El discurs xenòfob de PxC s’ha de combatre, i hi ha tres responsables que haurien d’encapçalar la croada (fem servir termes atractius per Anglada, que potser així continua llegint): la justícia, els partits polítics i els mitjans de comunicació.

L’objectiu de la llei de partits és, teòricament, garantir el sistema democràtic “impedint que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia (…)” Un cop llegit això, dóna la sensació que la justícia hauria de prendre accions contra PxC. La il·legalització sense anar més lluny. Però el fet que no ho hagi fet fins ara ens fa plantejar si el partit d’Anglada no justifica el racisme i la xenofòbia, o bé si no ho fa de forma prou greu i reiterada. La justícia s’ha encarregat d’il·legalitzar durant anys l’esquerra abertzale, i també ho ha intentat amb altres candidatures com Iniciativa Internacionalista. Però d’altra banda continua tolerant l’existència de partits com la Falange i PxC. Queda clar, doncs, que l’estat se sent incòmode convivint amb partits d’extrema dreta. Potser haurien de ser els partits polítics els que instessin a les instàncies judicials a emprendre mesures, però donem un cop d’ull a Vic, bressol de Plataforma, per veure quin és el modus operandi de la resta de formacions.

L’Ajuntament de Vic té 21 regidors. Actualment el govern municipal el formen CiU amb 8 i ERC amb 2. La suma en dóna 10, és a dir, falta un per arribar a la majoria absoluta. A l’oposició hi trobem el PxC, CUP, PSC, ICV  i SI, i el soci prioritari des de les eleccions del 2011 és PxC. El govern local amb l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal (CiU) i Joan López Carol (ERC) al capdavant han tirat endavant diverses mocions i propostes d’acord amb els xenòfobs. El primer acostament va ser quan Plataforma va votar a favor de la modificació d’ordenances fiscals el 24 d’octubre de 2011. Més tard Anglada i els seus van aprovar l’augment del sou (d’un 50% a un 90%) del regidor de benestar. El 7 de maig de 2012 el govern local aprovava amb el suport de PxC l’augment del cànon de l’aigua, i el passat 4 de juny els mateixos tres partits votaven a favor de suprimir registre municipal d’unions de fet de Vic.

Però la cosa no acaba aquí. El 12 de setembre de 2011 l’alcalde Vila d’Abadal, també líder de l’Associació de municipis per la Independència, votava a favor juntament amb dos regidors més del seu partit i PxC en bloc, d’instar el govern espanyol a no firmar el conveni bilateral amb el Marroc que atorgaria el dret a vot als immigrants marroquins. Encara més, el govern local i Plataforma votaven en contra d’una moció de la CUP que pretenia iniciar una campanya a la ciutat per desmentir rumors en contra de la immigració a través de panells informatius col·locats per la ciutat. CiU i PxC, aquest cop amb l’abstenció d’ERC, també votarien en contra d’una moció que proposava la prohibició d’ús de bales de goma per part dels Mossos d’Esquadra.

Però la cirereta del pastís arriba el 22 d’abril, la diada de PxC. Aquell dia Josep Anglada, segons diversos testimonis, va agredir dos joves magrebins a la Plaça Major de Vic. El dia 25 tots els partits estaven convocats a l’Ajuntament, on van signar un manifest en rebuig a la violència racista. Tots menys PxC. En el ple del 7 de maig Anglada va presentar una moció per incloure seva firma i la dels seus companys de formació i va rebre els vots favorables de CiU i ERC. Així doncs el resultat final és un manifest contra la violència racista firmat pel presumpte autor de l’agressió que va motivar la redacció del text. La realitat és que CiU i ERC necessiten Plataforma i Anglada el seu costat. Els xenòfobs són l’únic partit obertament de dretes present a  l’Ajuntament (el PP en va quedar fora el 2011) i Vila d’Abadal té a l’abast el soci perfecte per tirar endavant les seves mesures de govern. La contraprestació és donar veu, vot i legitimitat democràtica a un discurs racista, que incita a l’odi i la violència. Sembla que ara per ara, però, a Vila d’Abadal i López Carol no els incomoda de manera suficient.

Arribem a l’últim responsable del combat (seguim en un marc semàntic còmode pel senyor Anglada) contra el discurs de PxC: els mitjans de comunicació. Com dèiem en un article anterior, existeix el risc que els mitjans es converteixin en un altaveu dels partits polítics, sobretot en campanya electoral. Dies enrere TV3 va incloure el partit d’Anglada en la informació dels blocs electorals. Anglada i els seus acòlits estan emparats per la legalitat, però els mitjans no haurien de marcar-se aquesta frontera, sinó la de la legitimitat. L’única condició sota la qual formacions racistes i xenòfobes haurien d’aparèixer als mitjans públics, o a qualsevol que diu comprometre’s amb la democràcia i la igualtat de drets dels ciutadans, hauria de ser la de rebatre amb arguments els deliris neonazis de gent com Josep Anglada. A França, el Front Nacional de Le Pen era vist com quelcom residual, fins que va esdevenir un actor polític protagonista quan en les presidencials del 2002 el seu líder va passar a la segona ronda electoral. Alba Daurada va treure 21 escons al Parlament grec en les eleccions del 6 de maig de 2012. Però no cal anar tan lluny. El PP ha aconseguit l’alcaldia de Badalona, amb el vist-i-plau (no només) dels mitjans de comunicació, o coma mínim amb la falta d’un posicionament clar d’aquests, amb un discurs que incita a l’odi contra tot aquell que ve de fora.

És responsabilitat de tots lluitar contra el racisme i la xenofòbia. Però com en tots els aspectes de la vida, aquells que tenen més poder, han de tenir un grau més de responsabilitat. En aquest cas, la justícia, els partits i els mitjans haurien de posicionar-se clarament contra Plataforma per Catalunya i contra tot el que representa el seu discurs. Mentre no ho facin seran col·laboradors de la construcció d’un monstre que amenaça amb créixer de manera directament proporcional a la crisi econòmica del nostre país. I tots sabem que això de la crisi va per llarg.

Andreu Merino

El rival més fort

Si d’aquí a diumenge CiU no pateix una davallada de proporcions històriques, Artur Mas serà el proper president de la Generalitat de Catalunya. De tota manera el que queda de campanya no està, ni molt menys, mancat d’al·licients. Fa dies que els actes, les enquestes i els aires que es respiren a peu de carrer plantegen una lluita aferrissada perquè Alícia Sánchez Camacho, Oriol Junqueras o Pere Navarro esdevinguin els nous caps de l’oposició. Més enllà del que comentàvem ahir a l’anàlisi de cada un dels partits, a PSC, ERC i PP cada cop els hi queda menys temps per mobilitzar l’electorat indecís o fins i tot per evitar la pèrdua de vots fidels. En tot cas, quin paper haurien de fer aquestes tres formacions al Parlament en el cas de quedar just per darrere de CiU?

PSC: Tot i que en l’última legislatura han exercit de segona força, ara sembla que són els que estan més lluny d’aconseguir-la. Els socialistes han passat dos anys convulsos, amb un canvi intern que no s’ha gestionat bé, i això s’ha notat al Parlament. Joaquim Nadal va ser el primer cap de l’oposició, però podem considerar que Joan Herrera, d’ICV-EUiA, va exercir aquest rol. Més tard Xavier Sabaté va ser cap de l’oposició per un dia, el temps just abans que Mas convoqués eleccions. El PSC no és només qui ho té més difícil per quedar segon, sinó que la possibilitat de ser-ho gairebé els planteja més maldecaps que oportunitats. Si Navarro és el futur cap de l’oposició té dos fronts oberts, més enllà del prioritari, que és rebatre el discurs de CiU. El primer és en l’organització interna del partit. A Nicaragua no passen per bons moments, i tard o d’hora els conflictes interns provocaran un canvi real, que sembla passar força lluny de Navarro i els seus càrrecs de confiança. El segon és en la relació amb el PSOE. Un cop s’acaba la campanya, les propostes dutes a terme durant els últims quinze dies passen a examen, i sembla que els socialistes hauran d’anar a setembre. A Pere Navarro li falta el més essencial per construir el federalisme: algú que es vulgui federar.

PPC: A priori, els populars són els que ho tindrien més fàcil per encarnar el paper de principal partit de l’oposició. El discurs de campanya espot traslladar intacte al Parlament. Si durant aquests quinze dies l’eix nacional ha estat el principal eix de debat, en els anys que duri la legislatura també ho serà. En aquest sentit, els populars tenen ple recolzament des de Madrid. L’incògnita és com es posicionaran amb la política d’austeritat i retallades d’Artur Mas. Mariano Rajoy també continuarà amb les tisores a la mà a Espanya, i per tant Sánchez Camacho tindria dues opcions: centrar el debat en el nacionalisme i dir que sense Espanya les coses encara estarien pitjor, o bé utilitzar també el nacionalisme en l’eix social i posar en qüestió les “ambaixades” catalanes, les subvencions, i tot allò que tingui un mínim caire identitari.

ERC: Els republicans s’han encomanat a Oriol Junqueras i al canvi que ha suposat dins el partit per rellançar-se després de la davallada del 2010. Avui el candidat republicà ha fet un gir a la seva campanya. Menys benèvol i més agressiu i punyent contra les altres formacions. Si bé és cert que no ha entrat en una guerra oberta amb Artur Mas, ha situat Duran i Lleida en l’eix de les seves desavinences amb CiU, un bon indicador de com seria el seu discurs nacional des de la tribuna de l’oposició. Si és coherent amb la feina feta fins ara, Junqueras serà fidel a CiU sempre i quan no hi hagi concessions en el camí cap a la independència. L’aspecte més complicat és el de les polítiques econòmiques. Caldrà veure si els republicans renuncien al seu caràcter progressista en pro de la transició nacional. El que està clar, però, és que d’aquests tres partits ERC és el que disgusta menys a Mas a l’hora de tenir-lo com a segona força al Parlament.

Andreu Merino

“Si CiU avança cap a la independència i aposta per una altra política d’ingressos trobarà en ERC un aliat, sinó ja es pot preparar”

Andreu Criquet (Barcelona, 1986) és l’actual Portaveu de la Sectorial d’educació i cultura de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, on milita des de l’any 2003. Forma part a més del secretariat del Consell de la Joventut de Barcelona i és membre del Consell de Govern de la UAB, on estudia Ciències Polítiques.

Els  republicans han estat set anys al Govern. El fet de que durant aquells anys no es fes cap pas cap a la independència pot castigar electoralment el partit entre els seus votants tradicionals?

Humilment no estaria d’acord en que no es van fer passos cap a la independència. En primer lloc vam protagonitzar l’últim intent de pacte amb l’estat espanyol amb un Estatut d’Autonomia profundament ambiciós que en paraules seves va ser rebut “con el cepillo”, en segon lloc hem catapultat el PSC cap a les seves contradiccions internes obligant-los a enfrontar-se amb els seus enemics interns, en tercer lloc, i cal destacar-ho, l’aposta per les polítiques socials han estat claus per la construcció d’una societat cohesionada que és cabdal per la construcció d’un estat per a tothom i, finalment, vam promoure la primera llei de consultes, eina que serà determinant per poder fer el referèndum d’independència. D’altre banda, el treball de la militància d’Esquerra ha estat constant en tot el procés de les consultes populars, hem estat doncs treballant sempre per la independència.

ERC ha estat tradicionalment el gran partit independentista de Catalunya. El fet que CiU aconsegueixi majoria al Parlament després d’agafar les regnes del què anomenen transició nacional, deixa a Esquerra en un segon pla?

Com a partit independentista ens fa molta il·lusió que d’altres partits s’adereixin a allò que Esquerra ha portat sempre al seu programa, no obstant, entre CiU i Esquerra segueix havent una gran diferència en quin és el país que volem construïr. Per nosaltres la independència és indestriable de la justicia social. Si bé la gent d’Esquerra sempre voldríem uns Països Catalans lliures com a nació que som, per nosaltres la independència edevé una eina de cohesió social, una eina per fer polítiques socials i dotar d’igualtat d’oportunitats a totes les persones. Per això el nostre lema és ben clar: Farem un nou país per tothom. No crec doncs que ens pugui deixar a un segon pla un partit amb el que no compartim quin model de país anem a construïr.

El fet de no haver aconseguit formar una candidatura unitària amb tots els partits independentistes es pot interpretar com una oportunitat perduda per aconseguir una força majoritària al Parlament?

Si ens centrem en les enquestes, sembla que Esquerra podria esdevenir la segona força del Parlament i la primera força d’equerres, així doncs no sembla que la oportunitat l’hagim perduda. Està més viva que mai. No obstant, si bé és veritat que es va negociar amb d’altres candidatures independentistes, no podem partir de la base d’un repartiment de càrrecs i de llocs en llistes si no que s’ha de treballar des de la base i durant molts d’anys per teixir quelcom en comú. Si ens fixem en cas d’HEBildu al País Basc, en cap cas és una candidatura conjunta per una situació concreta, si no que ha estat un treball constant des de la base per realment confluïr en un projecte comú; i nosaltres buscarem aquesta complicitat, no només amb d’altres partits independentistes.

Tot apunta que CiU i ERC seran les dues principals forces sobiranistes a la cambra catalana. Quin hauria de ser el paper d’Esquerra des de l’oposició amb un govern convergent?

Nosaltres hem estat molt clars: Esquerra ajudarà al govern en dues vessants. En primer lloc ajudarem a CiU a desenvolupar el procés cap a la independència de Catalunya, serem doncs els garants de que els poders fàctics que viuen de mantenir “l’status quo” no puguin acabar dominant a CiU i fer-la retrocedir. En segon lloc ajudarem a CiU a governar el país fins el dia de l’alliberament sempre i quan aposti per una altra política d’ingressos. No podem seguir pressionant les classes populars d’aquest país amb més i més impostos si no que hem de traslladar aquesta pressió fiscal cap a la banca, cap a les grans fortunes i cap a la lluita contra el frau fiscal. Així doncs, si CiU avança en aquesta doble prespectiva, trobarà en ERC un aliat, sinó ja es pot preparar.

Hi ha certes discrepàncies entre els plantejaments d’ERC i els d’altres partits independentises com Solidaritat o les Candidatures d’Unitat Popular. D’una banda SI diu que la manera d’aconseguir la independència és declarar-la unilateralment al Parlament. Pel que fa a les CUP, la independència englobaria tots els Països Catalans. Com es posiciona ERC respecte aquests dos punts?

El procés d’independència ha de ser perfectament nítid i democràtic. La transparència d’aquest procés serà la nostra arma per negociar amb la comunitat internacional la secessió de l’estat espanyol. Per tant hem d’intentar avançar cap a un referèndum que permeti expressar a la ciutadania la seva voluntat de ser un país lliure. Òbviament no descartem la opció de la declaració unilateral però cal tenir en compte que cada instrument democràtic que abandonem serà un instrument menys que tindrem per ser reconeguts com un nou estat. Pel que fa a la resta dels Països Catalans, Esquerra seguirà treballant per aconseguir la progressiva entrada de nous territoris a aquest estat que estem construïnt, i des del dia després de la independència serà la nostra voluntat ajudar a tots aquests territoris a teixir complicitats culturals, socials i econòmiques amb el Principat de Catalunya

ERC renunciaria als seus principis progressistes per prioritzar els seus objectius nacionals? 

En cap cas. Tal i com s’ha dit, per nosaltres ambdós aspectes son indestriables. La principal eina per avançar en la cohesió social és la independència, els recursos que ens aportaria i la capacitat d’idear les nostres polítiques sense les barreres que ens imposta dia si i dia també l’estat espanyol. En cap cas estarem d’acord en un projecte independentista que abandoni gent pel camí, és per això que hem de ser forts per poder pressionar CiU en aquest sentit.

Andreu Merino – Marc Toro