El marge de la justícia (II)

A la primera part de la sèrie “El marge de la justícia” parlàvem de la falta de control públic per evitar que polítics cobrin de manera indeguda dietes de pernoctació. La falta de mecanismes de control de la Justícia i la conseqüent impunitat dels implicats, però, es fa especialment visible en la resolució de casos de desviament de fons públics cap a partits polítics. El cas Pallerols, que ha esquitxat a Unió Democrática de Catalunya (UDC), ha estat l’últim exemple d’aquesta situació que lamentablement és cada cop més habitual a Catalunya i Espanya.

Aquí no ha passat res

La resolució del conegut com a Cas Pallerols es pot considerar excepcional. No estem acostumats a veure que un partit polític que s’ha vist esquitxat per un cas de corrupció assumeixi clarament la seva implicació. UDC ho ha fet. Els democristians han reconegut que, entre 1994 i 1999, quan eren al capdavant de la conselleria de Treball, es van emportar part dels fons públics concedits a tres empreses de Fidel Pallerols per a dur a terme uns cursos de formació per aturats que mai s’haurien dut a terme. En total, es calcula que uns 600.000 euros procedents de fons ocupacionals europeus van acabar a les arques del partit.

L’assumpció del pecat, però, no ha servit pràcticament per a res, ja que un pacte entre les parts va evitar aquest dimarts que el cas arribés a judici. El reconeixement dels fets per part dels implicats i el retorn dels diners mitjançant una indemnització de 388.000 euros (rebaixa respecte els 600.000 robats) han estat suficients perquè els acusats no hagin de passar per davant del jutge ni fer ingrés a presó. Per molt fraudulent que pugui semblar el pacte, es tracta d’una solució vàlida i utilitzada habitualment a l’hora de fixar condemnes. En aquest cas, a més, el pacte s’ha vist facilitat per una sèrie de dilacions indegudes que han allargat la instrucció del cas fins a catorze anys.

Aquests fets demostren un cop més la ineficàcia de la justícia a l’hora de castigar l’apropiació indeguda de fons públics per part dels representats de la ciutadania. En primer lloc perquè, donada la importància dels fets, és inacceptable l’excessiva lentitud del procés judicial. I en segon lloc, perquè mentre ficar la mà a l’erari públic sigui castigat amb una simple indemnització, partits i empresaris seguiran tenint incentius per corrompre.

En aquest cas, el resultat de la mala praxis judicial i/o de la poca contundència de l’ordenament jurídic actual, han permès que el què havia de ser una condemna exemplar pròpia d’un estat de dret es converteixi en un càstig per nens petits. Responsabilitat civil sí, però no penal. Tornar els diners i a casa a reflexionar, res de presó. I per si això fos poc, cap assumpció de responsabilitat política per part d’Unió.

Al contrari del que va prometre l’any 2000 en unes declaracions a la Cadena Ser, el líder democristià, Josep Antoni Duran i Lleida s’ha aferrat al càrrec i ha descartat dimitir com a responsable d’un partit que ha admès haver participat en un acte de corrupció. “Si vostè té un pis i algú està treballant a casa i deixa l’aixeta oberta, vostè no fa això voluntàriament, ni té responsabilitat penal. Haurà de pagar, però és una responsabilitat civil subsidiària”, deia aquest dijous Duran. Poder prendre actitud tan cínica, poc coherent i mancada d’honradesa davant uns fets tan greus, demostra que la corrupció s’ha convertit en un fet corrent, que ja no sorprèn i que, tot i ser demostrat, no comporta grans càstigs per als seus autors.

Evidentment, tots els partits s’han abraonat sobre Unió i el seu líder, n’han demanat l’esperada dimissió. Però no ens enganyem, un cas de corrupció sempre ajuda a deixar de mirar-ne d’altres i és l’excusa perfecte per atacar un polític que a molts fa nosa. Més que demanar dimissions, que també, cal optimitzar els mecanismes de control públics per tal d’acabar amb la impunitat dels delictes de corrupció. En cas contrari, l’únic mecanisme de control sobre els polítics seran les urnes. Però tenint en compte que cada cop n’hi ha menys amb les mans netes i que les eleccions són cada quatre anys, millor no arriscar-nos.

Marc Toro

Ja són cent trenta-cinc

Ja hi ha resultats. Inesperats, sorprenents. Contra tot pronòstic, la vaga general, les acusacions de corrupció, l’ambigüitat en la definició d’objectius nacionals i la política de retallades d’aquesta legislatura, han acabat passant factura a CiU. No només han perdut vots respecte el 2010, sinó que fins i tot ha perdut 12 diputats i han obtingut els pitjors resultats de la seva història. El que semblava més improbable ha passat, el projecte messiànic d’Artur Mas ha fracassat estrepitosament.

La victòria de la nit que esperava CiU se l’ha endut finalment ERC, que ha acabat guanyant la cursa pel segon lloc al Parlament. L’auge independentista dels últims mesos i l’aposta dels republicans per unes propostes alternatives a les retallades de Mas ha acabat donant 21 diputats a la formació, 11 més que fa dos anys. Oriol Junqueras es consolida com a líder d’un  partit que ha recuperat la credibilitat i força perduda a les passades eleccions i, després d’aquests resultats, només queda una incògnita a resoldre: saber si els republicans són capaços de  mantenir-se ferms en l’aposta per les polítiques socials i no fan el joc a CiU per prioritzar el camí cap a la independència.

El segon fracàs de la nit ha estat pel PSC: de 28 a 20 escons, els socialistes han perdut la condició de segona força parlamentària. La davallada és forta i s’equivocarien si pensessin que han capejat el temporal. El que toca és fer importants reestructuracions a tres nivells: en primer lloc la consecució d’un canvi real dins el partit; en segon, el replantejament d’unes propostes a nivell nacional i social que els han portat als pitjors registres de la seva historia; i en tercer i últim lloc, a la definició clara de la relació amb el PSOE, una dels principals reclams de votants i militants catalanistes del partit. En aquest sentit, que Pere Navarro justifiqui els resultats dient que “entre tants crits” és possible que el seu missatge “hagi costat d’arribar”, esdevé una mala lectura i una manera errònia de començar a fer un punt i a part.

Alícia Sánchez-Camacho no ha aconseguit el segon lloc, però amb 19 diputats ha aconseguit superar l’èxit del 2010 i ha donat al PP un dels millors resultats de la seva historia a Catalunya. La campanya antiindependència ha fet els seus efectes i ha camuflat el desgast que el partit arrossega com a conseqüència del descontent amb el govern de Rajoy.  Tot i això, els populars es troben davant una majoria parlamentària sobiranista i amb l’esquerda gairebé infranquejable en la relació amb CiU, amb qui han aplicat un programa d’estrictes retallades al llarg d’aquests últims dos anys. Així doncs, tercera força parlamentària però grans dificultats per tirar endavant aliances  i polítiques amb altres formacions.

Resultats històrics també per ICV-EUiA. Amb un discurs cada cop més trencador, els ecosocialistes han obtingut fins a 13 diputats a la cambra catalana, 3 més que l’anterior legislatura. Joan  Herrera ha jugat bé el seu paper d’oposició frontal a les polítiques del govern de Mas al mateix temps que es posicionava a favor del dret a decidir, cosa que sobretot ha convençut als votants d’esquerra catalanistes descontents amb el PSC. Caldrà veure quin paper juga el partit en aquesta legislatura, però la seva condició de tercer força d’esquerres a la cambra catalana podria debilitar la seva potencial capacitat d’acció.

Un dels partits més satisfets d’aquesta nit electoral ha estat Ciutadans. Albert Rivera s’ha presentat com a defensor dels veritables problemes dels catalans alhora que ha defensat amb vehemencia la unitat d’Espanya, combinació que s’ha traduit en un autèntic èxit electoral. La formació ha triplicat els seus anteriors resultats i tindran grup propi al Parlament amb 9 diputats. Un partit que entra fort a l’hemicicle però que més enllà de la condició de nacionalista espanyol que es nega a reconèixer, és una incògnita com es traduirà la seva aposta per unes polítiques socioeconòmiques transversals. D’altra banda, Rivera ja ha promès demanar la dimissió de Mas i fins i tot a demanar una moció de censura en cas que el més que probable president no accedeixi a la seva petició. Les ànsies de protagonisme els podrien jugar una mala passada i deixar-los aïllats i sense aliats al Parlament.

La CUP ha aconseguit entrar al Parlament per primera vegada. S’han definit com el cavall de Troia de les classes populars, però caldrà veure de quin marge disposen per ser la veu dels seus votants, tenint en compte que els 3 diputats aconseguits no els donen dret a grup propi. En el vessant social i econòmic, les propostes de la CUP sóc clares, però el gran enigma és la seva actitud envers la consulta proposada per CiU, ERC i ICV-EUiA. Pactaran amb els convergents tenint en compte que aquests han abanderat unes retallades contra el model de país que ells defensen? Hauran de ser molt hàbils si es queden entre l’espasa i la paret. Més enllà d’això, també està per veure quines són les relacions amb els moviments socials que els han donat força fins ara, ja que les sinergies ara s’hauran de teixir entre el carrer i el Parlament.

Fins aquí els partits que han aconseguit passar la barrera del 3% i comptaran amb representació al Parlament. Però aquí no acaben les novetats d’aquestes eleccions. Solidaritat s’ha quedat fora de l’hemicicle. La seva absència reflecteix que si bé una bona part del catalans estan a favor de l’autodeterminació o la independència, no volen cap de les dues coses a qualsevol preu. La seva manca de propostes per construir un model de país els ha acabat castigant. Caldrà veure quin és el futur de SI, si continuarà existint i, en cas afirmatiu, de quina manera.

Un altre partit que per sort s’ha quedat sense representació és Plataforma per Catalunya. No obstant això, cal tenir ben present que la formació xenòfoba de Josep Anglada ha rebut el suport de 60.142 catalans. Ja vam parlar de la perillositat de partits com PxC i del seu discurs, que malauradament cada cop cala més entre la població. Així doncs, no hi ha gaire més a dir. Cal combatre el seu discurs per evitar viure experiències com la del Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia.

Ja per acabar, cal destacar el que potser és la millor noticia d’aquesta jornada electoral: un percentatge de participació electoral del 69%, el més alt de la historia de les eleccions autonòmiques catalanes. És una bona noticia, però cal  que el nivell participatiu de la ciutadania segueixi creixent, i no només a les urnes, sinó dia a dia través dels moviments socials, sindicals i polítics . El treball dels partits en el desenvolupament de mecanismes de democràcia participativa seria una bona manera de començar.

Andreu Merino – Marc Toro

El punt de partida: partit a partit

Ahir parlàvem d’una campanya  previsible amb resultats previsibles i una incidència gairebé mínima sobre el vot dels ciutadans. La situació de tots els partits, però, no està per tirar coets i mai es poden descartar sorpreses. Repassem el punt de partida i els reptes de les principals forces polítiques protagonistes d’aquesta campanya que tot just acaba d’arrencar.

Convergència i Unió (CiU): Tot i l’avantatge aconseguit al llarg dels últims mesos, els d’Artur Mas encara han de reforçar la dèbil credibilitat de la seva aposta per l’Estat propi (inclosa al seu programa electoral) si volen consolidar la majoria absoluta al Parlament, una tasca que encara es pot complicar si es té en compte les discrepàncies existents amb Unió pel que fa a la definició dels objectius nacionals. L’ambigüitat i la incoherència poden acabar passant factura a la federació. D’altra banda, caldrà renovar l’argumentari per justificar el seguit de retallades de drets socials que s’han dut a terme des del Govern al llarg d’aquesta legislatura. Repetir que no hi ha diners i relacionar-ho insistentment amb la manca de pagaments del govern espanyol és una estratègia  simplista i cada cop menys creïble. La demagògia no va enlloc.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): Els socialistes estan en caiguda lliure, ningú ho pot negar. Crítics dins i fora del partit, Pere Navarro com a líder poc carismàtic i gens consolidat, un paper a l’oposició feble que s’ha vist eclipsat per partits amb menys representació parlamentària i una aposta improvisada per un federalisme que, si bé sempre ha aparegut als estatuts del partit, mai fins ara ha estat defensat amb propostes polítiques concretes. El PSC encara no s’han recuperat després del fracàs de les passades eleccions autonòmiques i necessita un canvi de dalt a baix si no vol convertir-se en una mera quarta força parlamentària. Tot sembla indicar que quinze dies són massa pocs per completar un procés que s’hauria d’haver iniciat ja fa temps. De cara al futur, trencar definitivament amb les cadenes del PSOE i solucionar les discrepàncies internes potser seria una bona manera de començar a fer net.

Partit Popular de Catalunya (PPC): Tercera força al Parlament i soci preferent del Govern durant la primera meitat de la legislatura, els PP es troba ara en una situació complicada. Tot i l’èxit dels resultats d’Alícia Sánchez-Camacho als anteriors comicis, la seva posició respecte el debat sobiranista i la gestió de la crisi de Mariano Rajoy fa pensar que els populars han tornat a sembrar antipaties entre la societat catalana i que necessitaran pràcticament un miracle per poder repetir la gesta. Només l’aparició estel·lar d’aquesta majoria silenciosa a la que tant es refereixen els podrà mantenir al capdamunt. Atenció, perquè tot i que sembli improbable, en temps de crisi i amb el discurs de la por tant característic del PP, no seria d’estranyar que pogués tornar a sorprendre.

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): Els ecosocialistes no acaben d’arrencar. Després d’una legislatura d’atacs contra les polítiques de retallades del Govern i de liderar la campanya contra Eurovegas, es podria dir que Joan Herrera ha exercit, de facto, com a veritable cap de l’oposició. El rèdit electoral que pot donar aquesta estratègia, però, es podria veure eclipsat per un incoherent suport a una agenda nacional del President que des del primer moment es va veure allunyada d’un pacte social reclamat pel partit. La dura campanya que es preveu que ICV-EUiA engegui per reclamar la inviolabilitat de l’Estat del Benestar pot quedar deslluïda si el dret a decidir o l’oportunisme polític segueixen passant per sobre els drets socials que tant volen defensar. De moment, el lema ‘Dret a decidir sí, drets socials també’ sembla deixar en segon terme el que hauria de ser la seva prioritat.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): ERC està de sort. Després d’anys de lluita ha aconseguit veure la independència al centre del debat polític i social. Posar entre les cordes el Govern i exigir-li prémer l’accelerador nacional si volia el seu suport de cara als pressupostos del 2013 va servir d’assaig als republicans, que veuen aquesta legislatura com l’oportunitat de convertir-se en el company de viatge de Mas cap a l’Estat propi. El vot de confiança dipositat a CiU i a la seva promesa “independentista” han convertit el programa electoral republicà en un full de ruta de construcció d’estructures d’estat. Sense una majoria al Parlament, la decepció si CiU no compleix pot ser immensa. Amb tot, seria bo curar-se en salut i evitar que la independència faci ombra a la veritable alternativa d’esquerres de la que tant parla Oriol Junqueras. De cara a liderar l’oposició de la nova legislatura és una tasca indispensable.

Solidaritat CataIana per la Independència (SI): Discurs monotemàtic, poc obert de mires i fins a cert punt demagògic i intolerant. Tot i ser els més engrescats amb una independència que veuen a tocar, la manca de propostes econòmiques, socials i, en definitiva, d’idees més enllà de la independència, pot passar factura a SI. Seguir com fins ara no sembla que hagi de donar resultats a un partit que està ben a prop de quedar sense escons al Parlament. Les passades eleccions tenien el reclam de Joan Laporta, ara ni això.

Ciutadans (C’s): Abans dèiem que la  demagògia no va enlloc, potser era un error. El populisme de C’s i la incomprensible fama que s’han guanyat de dir les coses “pel seu nom” està a punt de fer-los doblar els diputats d’aquesta legislatura. Amb més seny i més marge que els populars, el discurs de la por funciona cada cop més a una formació que, si bé es defineix com a no nacionalista, el seu missatge i els seus actes assenyalen precisament el contrari.

Candidatura d’Unitat Popular (CUP): La gran novetat i la gran incògnita d’aquests comicis. Després dels èxits a les darreres eleccions municipals la CUP ha decidit provar sort a les autonòmiques. Amb una proposta independentista i de trencament amb el sistema actual, es presenta als comicis com l’alternativa real a la hipocresia i manca de credibilitat dels partits d’esquerra. Falta per veure si la decisió de presentar-se a les eleccions no ha estat massa precipitada i poc preparada. Sigui com sigui, la campanya donarà visibilitat al partit i serà un bon sondeig del suport que té a nivell nacional. De moment, alguns pronòstics parlen de tres diputats, els tres de SI. Esperem que la CUP aprofiti millor l’oportunitat.

Marc Toro

15 dies per endavant

El proper divendres 9 de novembre de 2012 comença la campanya de les eleccions constituents del desè Parlament de Catalunya. Són eleccions anticipades, que s’emmarquen en un context de crisi econòmica i social (cal tenir present la convocatòria de vaga general del 14 de novembre) i, sobretot,  de debat entorn el model d’estat i les formes d’encaix entre Catalunya i Espanya.

El fracàs del pacte fiscal del Govern així com l’auge independentista observat als carrers de Barcelona el passat Onze de Setembre, van servir d’arguments al president Mas per forçar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació de cara a la propera legislatura i l’avançament d’uns comicis presentats en clau de plebiscit.

Davant aquest escenari, tot fa pensar que la campanya es convertirà en una guerra de trinxeres entre partidaris i detractors de la independència, tant dins com fora de Catalunya, i que la majoria (absoluta o no) de CiU al Parlament és més que inevitable.

Campanya que ja fa setmanes, o mesos, que ha començat. Actes i debats amb més retrets i atacs partidistes que propostes en ferm. Procés poc o gens decisiu de cara a la decisió de vot de la majoria ciutadana. En definitiva, campanya molt previsible. Però… hi haurà sorpreses?

Som l’Andreu i el Marc, dos periodistes sense feina però amb moltes ganes d’escriure. Durant els quinze dies abans de la celebració dels comicis, pretenem reflexionar i crear debat al voltant de la campanya més enllà de la visió convencional i poc crítica que ofereixen els grans mitjans de comunicació actuals. Sabem que la campanya és un circ però considerem interessant entrende-la, analitzar-la i criticar-la, ja que d’aquí sortirà la nostra classe dirigent, els 135 representants de la societat catalana.

Ens agradaria que poguéssiu aportar el vostre gra de sorra a aquesta petita iniciativa que engeguem amb moltes ganes. Així que si teniu idees, comentaris, opinions o crítiques (altament constructives), fer-ho aquí mateix, a la pàgina del Facebook, via Twitter o enviant un correu electrònic a capals135@gmail.com.

Moltes gràcies i Salut!

Andreu Merino – Marc Toro