El marge de la justícia (II)

A la primera part de la sèrie “El marge de la justícia” parlàvem de la falta de control públic per evitar que polítics cobrin de manera indeguda dietes de pernoctació. La falta de mecanismes de control de la Justícia i la conseqüent impunitat dels implicats, però, es fa especialment visible en la resolució de casos de desviament de fons públics cap a partits polítics. El cas Pallerols, que ha esquitxat a Unió Democrática de Catalunya (UDC), ha estat l’últim exemple d’aquesta situació que lamentablement és cada cop més habitual a Catalunya i Espanya.

Aquí no ha passat res

La resolució del conegut com a Cas Pallerols es pot considerar excepcional. No estem acostumats a veure que un partit polític que s’ha vist esquitxat per un cas de corrupció assumeixi clarament la seva implicació. UDC ho ha fet. Els democristians han reconegut que, entre 1994 i 1999, quan eren al capdavant de la conselleria de Treball, es van emportar part dels fons públics concedits a tres empreses de Fidel Pallerols per a dur a terme uns cursos de formació per aturats que mai s’haurien dut a terme. En total, es calcula que uns 600.000 euros procedents de fons ocupacionals europeus van acabar a les arques del partit.

L’assumpció del pecat, però, no ha servit pràcticament per a res, ja que un pacte entre les parts va evitar aquest dimarts que el cas arribés a judici. El reconeixement dels fets per part dels implicats i el retorn dels diners mitjançant una indemnització de 388.000 euros (rebaixa respecte els 600.000 robats) han estat suficients perquè els acusats no hagin de passar per davant del jutge ni fer ingrés a presó. Per molt fraudulent que pugui semblar el pacte, es tracta d’una solució vàlida i utilitzada habitualment a l’hora de fixar condemnes. En aquest cas, a més, el pacte s’ha vist facilitat per una sèrie de dilacions indegudes que han allargat la instrucció del cas fins a catorze anys.

Aquests fets demostren un cop més la ineficàcia de la justícia a l’hora de castigar l’apropiació indeguda de fons públics per part dels representats de la ciutadania. En primer lloc perquè, donada la importància dels fets, és inacceptable l’excessiva lentitud del procés judicial. I en segon lloc, perquè mentre ficar la mà a l’erari públic sigui castigat amb una simple indemnització, partits i empresaris seguiran tenint incentius per corrompre.

En aquest cas, el resultat de la mala praxis judicial i/o de la poca contundència de l’ordenament jurídic actual, han permès que el què havia de ser una condemna exemplar pròpia d’un estat de dret es converteixi en un càstig per nens petits. Responsabilitat civil sí, però no penal. Tornar els diners i a casa a reflexionar, res de presó. I per si això fos poc, cap assumpció de responsabilitat política per part d’Unió.

Al contrari del que va prometre l’any 2000 en unes declaracions a la Cadena Ser, el líder democristià, Josep Antoni Duran i Lleida s’ha aferrat al càrrec i ha descartat dimitir com a responsable d’un partit que ha admès haver participat en un acte de corrupció. “Si vostè té un pis i algú està treballant a casa i deixa l’aixeta oberta, vostè no fa això voluntàriament, ni té responsabilitat penal. Haurà de pagar, però és una responsabilitat civil subsidiària”, deia aquest dijous Duran. Poder prendre actitud tan cínica, poc coherent i mancada d’honradesa davant uns fets tan greus, demostra que la corrupció s’ha convertit en un fet corrent, que ja no sorprèn i que, tot i ser demostrat, no comporta grans càstigs per als seus autors.

Evidentment, tots els partits s’han abraonat sobre Unió i el seu líder, n’han demanat l’esperada dimissió. Però no ens enganyem, un cas de corrupció sempre ajuda a deixar de mirar-ne d’altres i és l’excusa perfecte per atacar un polític que a molts fa nosa. Més que demanar dimissions, que també, cal optimitzar els mecanismes de control públics per tal d’acabar amb la impunitat dels delictes de corrupció. En cas contrari, l’únic mecanisme de control sobre els polítics seran les urnes. Però tenint en compte que cada cop n’hi ha menys amb les mans netes i que les eleccions són cada quatre anys, millor no arriscar-nos.

Marc Toro

El marge de la justícia (I)

En els darrers dies Espanya i Catalunya han estat escenaris de dos episodis de corrupció, almenys que sapiguem. La denúncia interposada per L’Associació Democracia Real Ya a 63 diputats pel cobrament fraudulent de dietes i el cas Pallerols han tornat a posar en dubte fins a quin punt la justícia compleix amb el seu deure en els casos de corrupció política. Més enllà dels càstigs que han tingut, tindran, o no tindran els casos, és evident que el sistema judicial no és prou contundent a l’hora de condemnar els que utilitzen els fons públics amb fins lucratius. Això, en primer lloc, representa una manca de lleialtat a l’estat de dret. I en segon lloc, desgasta cada cop més la imatge de les classes dirigents envers la societat fins arribar al punt de la nul·la credibilitat.

La dieta del cinturó

L’Associació Democracia Real Ya  (escisió de la plataforma Democracia Real Ya, inspiradora del moviment 15M) s’ha querellat contra 63 diputats del Congrés espanyol per cobrar dietes de pernoctació a Madrid tot i tenir residència pròpia a la capital de l’estat. El passat 4 de gener l’advocat de l’organització, Miguel Ángel Miralles, va presentar la querella al Tribunal Suprem, el qual haurà de decidir si l’accepta a tràmit o no. L’associació acusa els diputats de malversació de fons públics i apropiació indeguda.

Les dietes de pernoctació tenen com a objectiu subvencionar les estades dels diversos diputats que no disposen d’allotjament propi a Madrid, però segons la denúncia 63 representants en l’hemicicle espanyol l’estan cobrant tot i ser propietaris d’un immoble a la ciutat. Entre els querellats hi ha el president, Mariano Rajoy, Fátima Báñez (ministra d’Ocupació), Jorge Fernández Díaz (Interior), Cristóbal Montoro (Hisenda) i Ana Pastor (Foment). Els que falten per arribar als 63 són diputats 36 diputats del PP, 20 del PSOE (entre els quals trobem exministres com Jesús Caldera, José Blanco, Ramon Jáuregui i també diputats catalans), un de CiU i un de Coalición Canaria.

Pels diputats escollits per la circumscripció de Madrid, com Rajoy , la dieta és de 870, 56 €,  mentre que per aquells escollits en altres circumscripcions l’import puja fins als 1.823,36€. El cas del cap de l’executiu espanyol és especialment flagrant, ja que Rajoy viu al Palau de la Moncloa, residència pagada amb diners públics.

No es pot caure en el parany de posar tots els polítics dins el sac de la corrupció, però és evident que les males pràctiques en l’àmbit públic cada cop estan més esteses. Aquells que demanen ajustar-se el cinturó als ciutadans es permeten el luxe de cobrar dietes força generoses sense molestar-se en complir els requisits. I no només ho fa el partit del govern, l’oposició s’hi apunta. Està demostrat que la corrupció no hi entén d’ideologies. Ni de partidismes.

Analitzant els cobraments fraudulents, podem trobar dues causes per les quals s’han dut a terme: la mala voluntat dels acusats i la falta de control públic per evitar que ingressessin aquests diners. És evident que s’ha d’esperar un comportament digne i a l’alçada de les circumstàncies actuals per part dels senyors diputats, però quan aquest no es produeix és quan ha d’actuar l’aparell públic a través de supervisió i control. Com pot ser que la denúncia provingui d’una associació popular i no de la Fiscalia o dels òrgans anticorrupció finançats amb l’erari públic?

És clar que potser el problema és la pròpia concepció que la funció pública té d’ella mateixa. És difícil d’entendre que una dieta de pernoctació mensual pugui superar els 1.800 € mentre el sou mínim interprofessional estatal és de 645,20 €. La diferència és abismal, igual que la relació que els governants tenen sobre els governats. És complicat que els nostres líders polítics sàpiguen com sortir de la crisi si ells no es veuen afectats per la recessió, i encara menys sinó fan un esforç per limitar els seus ingressos . Mentre hi hagi dietes desorbitades, excés de cotxes oficials, sous desproporcionats i, sobretot, falta de control sobre aquests aspectes, polítics i ciutadans continuaran mirant-se i es preguntaran si realment aquell de davant seu és ciutadà del mateix país que ells, més enllà del que digui el seu passaport.

Andreu Merino Vives

Corrupció.CiU, Corrpució.No

Una setmana després que el diari El Mundo publiqués les primeres informacions que acusaven a Artur Mas d’estar directament implicat al Cas Palau, la solidesa de les fonts i els indicis en què s’empara el rotatiu han caigut pel seu propi pes. En primer lloc, perquè la informació es basa en un esborrany d’informe policial que el ministeri de l’Interior no ha pogut trobar i que podria estar format per la recopilació de diversos informes sumats a rumors escampats per la xarxa; en segon lloc, perquè el jutge del Cas Palau ha assegurat que no va manar cap investigació en la línia que assenyala el document citat, cosa que impediria que la policia actués d’ofici; i en tercer lloc, perquè es tracta d’unes informacions publicades en un diari de component marcadament ideològic i de dubtosa credibilitat que, entre d’altres, segueix afirmant que ETA està darrere de l’11M.

Queda bastant clar, doncs, que tot forma part d’una estratègia per atacar en plena campanya al candidat de Convergència, la majoria absoluta del partit i a la voluntat de tirar endavant un referèndum d’autodeterminació. Aquesta és la versió dels fets més probable i la que Mas ha venut públicament, tot negant rotundament els càrrecs pels què se’l acusa, preparant denuncies i demanant compareixences que aclareixin la filtració dels informes policials al mitjà.

Fins aquí, tots d’acord. Cal depurar responsabilitats i vetllar pel bon funcionament de la justicia, la policia i fins i tot els mitjans de comunicació. Però atenció, perquè de la mateixa manera que ha fet amb la resta de polèmiques que han esquitxat CiU durant la campanya, Mas ha sapigut utilitzar les informacions d’El Mundo en benefici propi. El victimisme funciona, i centrar el discurs de campanya en denunciar els atacs rebuts ha tornat a despertar el #totsambelpresident i ha reforçat la majoria parlamentària de CiU a pocs dies de la cita amb les urnes.

I no només això. El que està aconseguint el “president” és que quedem encegats i que oblidem la qüestió de fons del problema: entre el cas Palau i la implicació d’Oriol Pujol en el cas de les ITV, ja són dos els casos en què està implicat CiU. A partir d’aquí, ja res es pot descartar, ni tan sols implicació de Mas.

Depuració de responsabilitats per evitar la guerra bruta de la dreta espanyola, sí. Però esclarir els dubtes sobre la corrupció del partit que, si res no canvia, governarà els pròxims quatre anys a Catalunya, també. Poques coses ha fet bé el candidat socialista Pere Navarro al llarg d’aquesta campanya, però se’l pot felicitar per haver protagonitzar una de les frases més encertades dels últims dies: “no sabem si CiU té les mans netes”. Amén.

Marc Toro

Pals a la majoria convergent: Els quatre handicaps de Mas

Artur Mas veu com la placidesa amb la que CiU havia començat la campanya trontolla. Entre protestes socials, escàndols de corrupció i traves legals a lleis impulsades pel Govern, són cada vegada més els fronts oberts més enllà de l’horitzó nacional del partit, cosa que obligarà als convergents a fer un canvi d’estratègia per tal de mantenir l’avantatge aconseguit al llarg de la primera meitat de la campanya. De moment, Artur Mas ja ha admès que veu “pràcticament impossible” la majoria absoluta al Parlament. Tot i que pot ser una afirmació sincera, no deixa de ser una estratègia per mobilitzar el votant indecís i minimitzar els efectes del que podem considerar pals a les rodes del carro que pot dur el partit cap a la majoria. Aquests són els principals handicaps als que ha de fer front la federació:

Corrupció

Primer va ser la carta anònima que el jutge del cas Palau va rebre i que deixa cada cop més clara la implicació de CiU al cas Palau. I avui El Mundo afirmava en portada que Artur Mas i Jordi Pujol tenen comptes a Suïssa on haurien anat a parar les comissions que els dirigents convergents haurien rebut, presumptament, a canvi de les adjudicacions d’obres públiques. El que es podria convertir en un dels escàndols de la campanya,però, queda esmorteït a causa del caràcter descaradament espanyolista del rotatiu, cosa que podria desacreditar-lo davant els votants catalanistes.

El cas Palau continua obert, igual que la investigació que situa Oriol Pujol com a col·laborador necessari en adjudicacions fraudulentes d’estacions d’ITV. Tenint en compte això, cal tenir ben present el “no sabem si CiU té les mans netes” del candidat socialista Pere Navarro. Precisament, PSC i PP són els partits que podrien treure més rèdit de les causes obertes que té la federació. Però el cas Pretòria en el cas socialista i els múltiples casos de corrupció que han esquitxat els populars arreu d’Espanya podrien convertir els seus atacs en un boomerang. Es tracta d’estirar la manta però no prou com per destapar-se.

Vaga general

Tot i el seguiment desigual del #14N, a Catalunya la vaga va tornar a posar sobre la taula la política de retallades del govern convergent. Davant d’això, Artur Mas s’ha afanyat a prometre una reunió amb els líders dels dos principals sindicats en cas de ser reelegit president i ha repetit l’argument de que l’Estat propi reduiria l’efecte de les polítiques d’austeritat. La pobres d’aquest argument competeix amb les poques propostes trencadores i efectives plantejades pels partits progressistes. Entre les excuses i la manca d’idees, empat tècnic entre uns i altres.

Però la vaga general no acaba aquí. L’actuació dels Mossos durant les diferents manifestacions que va haver-hi a Catalunya un cop més ha estat qüestionada i la majoria de partits s’han tornat a abraonar sobre el conseller d’Interior Felip Puig. No és la primera ni la segona vegada que es demana la dimissió de Puig, cosa que hauria de fer plantejar a Convergència si el conseller li fa més nosa que servei, electoralment parlant.

Euro per recepta

El Consell d’Estat ha declarat avui “inconstitucional” la mesura de l’euro per recepta impulsada pel Govern en el tram final de la legislatura. El Consell és un òrgan consultiu i per tant les seves decisions no són vinculants i el Govern ja ha anunciat que mantindrà la mesura. Tot i que el dictamen fa trontollar una de les mesures estrella dels paquets de retallades, s’ha de tenir en compte el caràcter del veredicte. La constitucionalitat és un valor cada cop menys apreciat a Catalunya i a més el govern espanyol ha promès portar la mesura al Tribunal Constitucional, de record ingrat per Catalunya des de la retallada de l’Estatut, en cas que el govern català no la retiri.

Desnonaments

Cal no oblidar el primer tema polèmic de la campanya. El PSC (a través del PSOE) i el PP han perdut una oportunitat més per passar-li la ma per la cara a CiU. A la federació nacionalista se li retreia la passivitat parlamentària al Congrés i al Parlament durant anys davant d’un tema tan greu com aquest, de la mateixa manera que es considerava insuficient l’actitud de populars i socialistes al respecte. La cimera bipartidista de dilluns passat a Madrid hauria estat un bon reclam electoral a Catalunya pels principals rivals de Mas, però la falta de concreció i l’establiment de límits més que qüestionables respecte qui pot patir o no un desnonament posen els tres partits al mateix nivell. La resta de formacions poden treure rèdit d’aquesta manca de valentia, sempre i quan sàpiguen aliar-se amb els moviment socials i fer l’estratègia a partir dels seus plantejaments, i no al revés.

Andreu Merino – Marc Toro