Ada Colau: “Fa uns anys em diuen que tanta gent veuria un vídeo de 40 minuts de temes hipotecaris i no m’ho crec”

Ada Colau (Barcelona, 1974), és portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Treballa a l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals i va començar la seva lluita pel dret a l’habitatge dins el moviment V de Vivienda. És co autora del documentals La ley del ladrillo (2007) i del curtmetratge El ADN de la burbuja inmobiliaria (2009). Colau forma part de la Plataforma des de la seva constitució el 2009 i darrerament s’ha convertit en la cara visible del moviment, malgrat defuig la figura de líder. Tot i els múltiples compromisos als que ha de fer front aquest dies, ens ha fet lloc a la seva agenda per fer un cafè i parlar de tu a tu en un petit bar a prop de la seu de la PAH, al barri de la Sagrada Família.

Seu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca

Avui (dia 26) s’ha sabut que el Col·legi d’Arquitectes d’Espanya proposarà la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca pel Premi Príncep d’Astúries en la categoria de la Concòrdia. Com ho valoreu?

Ho hem sabut avui. No puc dir gaires cosa perquè encara no ho hem parlat amb els companys però sempre alegra que la societat civil reconegui la feina de la Plataforma i ens consideri un moviment de referència. Tot i això el nostre objectiu no són els premis i el que volem és canviar la llei de l’habitatge.

Com portes ser més que mai la cara visible de la PAH?

Ha estat una mica desbordant i imprevist. No podia imaginar que una compareixença al Congrés a les nou de la  nit pogués tenir tanta repercussió. De totes maneres, sóc la portaveu momentàniament, però ho seran altres persones en altres moments. Hi ha moltíssima gent implicada i molt vàlida per fer de portaveu, i ja ho estan fent. Els mitjans de comunicació tendeixen molt a individualitzar, però el moviment té clar que l’èxit s’explica pel nombre de gent que hi ha implicada. No s’explica per una o dues persones.

Continua llegint

El marge de la justícia (I)

En els darrers dies Espanya i Catalunya han estat escenaris de dos episodis de corrupció, almenys que sapiguem. La denúncia interposada per L’Associació Democracia Real Ya a 63 diputats pel cobrament fraudulent de dietes i el cas Pallerols han tornat a posar en dubte fins a quin punt la justícia compleix amb el seu deure en els casos de corrupció política. Més enllà dels càstigs que han tingut, tindran, o no tindran els casos, és evident que el sistema judicial no és prou contundent a l’hora de condemnar els que utilitzen els fons públics amb fins lucratius. Això, en primer lloc, representa una manca de lleialtat a l’estat de dret. I en segon lloc, desgasta cada cop més la imatge de les classes dirigents envers la societat fins arribar al punt de la nul·la credibilitat.

La dieta del cinturó

L’Associació Democracia Real Ya  (escisió de la plataforma Democracia Real Ya, inspiradora del moviment 15M) s’ha querellat contra 63 diputats del Congrés espanyol per cobrar dietes de pernoctació a Madrid tot i tenir residència pròpia a la capital de l’estat. El passat 4 de gener l’advocat de l’organització, Miguel Ángel Miralles, va presentar la querella al Tribunal Suprem, el qual haurà de decidir si l’accepta a tràmit o no. L’associació acusa els diputats de malversació de fons públics i apropiació indeguda.

Les dietes de pernoctació tenen com a objectiu subvencionar les estades dels diversos diputats que no disposen d’allotjament propi a Madrid, però segons la denúncia 63 representants en l’hemicicle espanyol l’estan cobrant tot i ser propietaris d’un immoble a la ciutat. Entre els querellats hi ha el president, Mariano Rajoy, Fátima Báñez (ministra d’Ocupació), Jorge Fernández Díaz (Interior), Cristóbal Montoro (Hisenda) i Ana Pastor (Foment). Els que falten per arribar als 63 són diputats 36 diputats del PP, 20 del PSOE (entre els quals trobem exministres com Jesús Caldera, José Blanco, Ramon Jáuregui i també diputats catalans), un de CiU i un de Coalición Canaria.

Pels diputats escollits per la circumscripció de Madrid, com Rajoy , la dieta és de 870, 56 €,  mentre que per aquells escollits en altres circumscripcions l’import puja fins als 1.823,36€. El cas del cap de l’executiu espanyol és especialment flagrant, ja que Rajoy viu al Palau de la Moncloa, residència pagada amb diners públics.

No es pot caure en el parany de posar tots els polítics dins el sac de la corrupció, però és evident que les males pràctiques en l’àmbit públic cada cop estan més esteses. Aquells que demanen ajustar-se el cinturó als ciutadans es permeten el luxe de cobrar dietes força generoses sense molestar-se en complir els requisits. I no només ho fa el partit del govern, l’oposició s’hi apunta. Està demostrat que la corrupció no hi entén d’ideologies. Ni de partidismes.

Analitzant els cobraments fraudulents, podem trobar dues causes per les quals s’han dut a terme: la mala voluntat dels acusats i la falta de control públic per evitar que ingressessin aquests diners. És evident que s’ha d’esperar un comportament digne i a l’alçada de les circumstàncies actuals per part dels senyors diputats, però quan aquest no es produeix és quan ha d’actuar l’aparell públic a través de supervisió i control. Com pot ser que la denúncia provingui d’una associació popular i no de la Fiscalia o dels òrgans anticorrupció finançats amb l’erari públic?

És clar que potser el problema és la pròpia concepció que la funció pública té d’ella mateixa. És difícil d’entendre que una dieta de pernoctació mensual pugui superar els 1.800 € mentre el sou mínim interprofessional estatal és de 645,20 €. La diferència és abismal, igual que la relació que els governants tenen sobre els governats. És complicat que els nostres líders polítics sàpiguen com sortir de la crisi si ells no es veuen afectats per la recessió, i encara menys sinó fan un esforç per limitar els seus ingressos . Mentre hi hagi dietes desorbitades, excés de cotxes oficials, sous desproporcionats i, sobretot, falta de control sobre aquests aspectes, polítics i ciutadans continuaran mirant-se i es preguntaran si realment aquell de davant seu és ciutadà del mateix país que ells, més enllà del que digui el seu passaport.

Andreu Merino Vives