El marge de la justícia (I)

En els darrers dies Espanya i Catalunya han estat escenaris de dos episodis de corrupció, almenys que sapiguem. La denúncia interposada per L’Associació Democracia Real Ya a 63 diputats pel cobrament fraudulent de dietes i el cas Pallerols han tornat a posar en dubte fins a quin punt la justícia compleix amb el seu deure en els casos de corrupció política. Més enllà dels càstigs que han tingut, tindran, o no tindran els casos, és evident que el sistema judicial no és prou contundent a l’hora de condemnar els que utilitzen els fons públics amb fins lucratius. Això, en primer lloc, representa una manca de lleialtat a l’estat de dret. I en segon lloc, desgasta cada cop més la imatge de les classes dirigents envers la societat fins arribar al punt de la nul·la credibilitat.

La dieta del cinturó

L’Associació Democracia Real Ya  (escisió de la plataforma Democracia Real Ya, inspiradora del moviment 15M) s’ha querellat contra 63 diputats del Congrés espanyol per cobrar dietes de pernoctació a Madrid tot i tenir residència pròpia a la capital de l’estat. El passat 4 de gener l’advocat de l’organització, Miguel Ángel Miralles, va presentar la querella al Tribunal Suprem, el qual haurà de decidir si l’accepta a tràmit o no. L’associació acusa els diputats de malversació de fons públics i apropiació indeguda.

Les dietes de pernoctació tenen com a objectiu subvencionar les estades dels diversos diputats que no disposen d’allotjament propi a Madrid, però segons la denúncia 63 representants en l’hemicicle espanyol l’estan cobrant tot i ser propietaris d’un immoble a la ciutat. Entre els querellats hi ha el president, Mariano Rajoy, Fátima Báñez (ministra d’Ocupació), Jorge Fernández Díaz (Interior), Cristóbal Montoro (Hisenda) i Ana Pastor (Foment). Els que falten per arribar als 63 són diputats 36 diputats del PP, 20 del PSOE (entre els quals trobem exministres com Jesús Caldera, José Blanco, Ramon Jáuregui i també diputats catalans), un de CiU i un de Coalición Canaria.

Pels diputats escollits per la circumscripció de Madrid, com Rajoy , la dieta és de 870, 56 €,  mentre que per aquells escollits en altres circumscripcions l’import puja fins als 1.823,36€. El cas del cap de l’executiu espanyol és especialment flagrant, ja que Rajoy viu al Palau de la Moncloa, residència pagada amb diners públics.

No es pot caure en el parany de posar tots els polítics dins el sac de la corrupció, però és evident que les males pràctiques en l’àmbit públic cada cop estan més esteses. Aquells que demanen ajustar-se el cinturó als ciutadans es permeten el luxe de cobrar dietes força generoses sense molestar-se en complir els requisits. I no només ho fa el partit del govern, l’oposició s’hi apunta. Està demostrat que la corrupció no hi entén d’ideologies. Ni de partidismes.

Analitzant els cobraments fraudulents, podem trobar dues causes per les quals s’han dut a terme: la mala voluntat dels acusats i la falta de control públic per evitar que ingressessin aquests diners. És evident que s’ha d’esperar un comportament digne i a l’alçada de les circumstàncies actuals per part dels senyors diputats, però quan aquest no es produeix és quan ha d’actuar l’aparell públic a través de supervisió i control. Com pot ser que la denúncia provingui d’una associació popular i no de la Fiscalia o dels òrgans anticorrupció finançats amb l’erari públic?

És clar que potser el problema és la pròpia concepció que la funció pública té d’ella mateixa. És difícil d’entendre que una dieta de pernoctació mensual pugui superar els 1.800 € mentre el sou mínim interprofessional estatal és de 645,20 €. La diferència és abismal, igual que la relació que els governants tenen sobre els governats. És complicat que els nostres líders polítics sàpiguen com sortir de la crisi si ells no es veuen afectats per la recessió, i encara menys sinó fan un esforç per limitar els seus ingressos . Mentre hi hagi dietes desorbitades, excés de cotxes oficials, sous desproporcionats i, sobretot, falta de control sobre aquests aspectes, polítics i ciutadans continuaran mirant-se i es preguntaran si realment aquell de davant seu és ciutadà del mateix país que ells, més enllà del que digui el seu passaport.

Andreu Merino Vives

Felip Puig, abonat al conflicte

Encara cueja la polèmica sobre l’actuació policial de la Brigada Mòbil dels Mossos (BRIMO, popularment coneguda com unitat d’antiavalots) durant l’última vaga general del 14 de Novembre. Esther Quintana ratifica que va perdre un ull pel tret d’una bala de goma, fet que el conseller d’interior Felip Puig s’ha encarregat de desmentir. Però quan semblava que Puig tenia la situació controlada, diverses imatges enregistrades al centre de Barcelona evidenciaven que la informació donada per Puig era, coma mínim, incompleta.

És l’últim conflicte on s’ha vist immers el conseller. Des del seu nomenament el 29 de desembre de 2010, Puig ha estat constantment en el punt de mira. Els més sonats han estat els conflictes interns amb els cossos de Mossos d’Esquadra a causa de les retallades pressupostàries, els compromisos on s’ha vist ficat després de càrregues policials de la BRIMO, i les explicacions que va haver de donar dins i fora del cos de bombers després dels incendis a l’Empordà de l’estiu passat.

Els Sindicats de Mossos, en peu de guerra

Els pressupostos del departament d’Interior han patit una retallada des de l’entrada al govern de CiU el 2010. Una rebaixa, que els sindicats policials denuncien que ha estat imposada i no dialgoada. Les protestes més importants van començar a finals del 2011. A l’agost, els principals sindicats policials (SAP-UGT, SME-CCOO i SPC) van denunciar la falta d’agents en diverses localitats catalanes, com per exemple Badalona. Més tard, al desembre, Toni Castejón, portaveu del Sindicat dels Mossos d’Esquadra (SME) va alçar la veu per demanar més seguretat per als agents. Va denunciar la falta d’armilles antibales internes, més lleugeres que les que van per sobre la roba. Les protestes es van maximitzar el 29 de desembre quan centenars de Mossos es van manifestar a Barcelona contra les retallades.

Davant la falta de respostes de Puig, el 2012 va començar amb nous mètodes de protesta per part dels cossos policials. Al gener, els tres principals sindicats, amb els portaveus Valentí Anadón, Toni Castejón i David Martí al capdavant, ocupaven la comissaria de l’Eixample a Plaça d’Espanya. La seva voluntat, era més enllà de la possible efectivitat de la protesta, mostrar el conflicte als mitjans. Entre les mesures triades, els portaveus sindicals van decidir parlar en castellà. Denunciaven que Puig només es preocupava per les formes, i van decidir atacar per les formes que més importen a l’anomenat “conseller sobiranista”. Les ocupacions a diverses comissaries van anar acompanyades de mesures d’excés de zel per part dels agents, com per exemple controls a les carreteres en hores punta. En un d’aquests, fins i tot el cotxe oficial del conseller es trobava entre els cotxes aturats.

Puig era conscient que la situació començava a escapar-se-li de les mans, però lluny de mostrar-se conciliador, a l’abril va dir que els Mossos d’Esquadra no es podien permetre qüestionar-se les retallades. Com a resposta, els tres principals sindicats van convocar amb Martí, Castejón i Anadón un altre cop al capdavant una roda de premsa on van comunicar que a partir d’aquell moment els agents farien la feina que els recursos d’Interior els permetessin fer, res més enllà. Des de llavors fins a finals d’any, les tensions entre sindicats policials i conseller van quedar de portes endins, fins que al novembre, els sindicats van crear la Plataforma de Policies en contra de la instrumentalització política que entenen que pateix el cos, així com en contra les retallades.

Puig no ha sabut gestionar les polítiques d’austeritat econòmica dins del cos de Mossos i la seva relació amb els sindicats s’ha tornat irrespirable. Podem entrar en el debat de la necessitat o no d’aplicar tisorades però el que és evident és que el conseller no ha estat gens hàbil per vendre-les als seus homes, ni tampoc per explicar les reaccions d’aquests als mitjans de comunicació.

La BRIMO, de polèmica a polèmica

Sergi Pla, comissari responsable de la Brigada Mòbil dels Mossos, ha estat el cap de turc de les últimes càrregues dels Mossos d’Esquadra, al final de la manifestació de l’última vaga general. Però abans de ser cessat, Pla ha agut d’ajudar Puig a regatejar força polèmiques que havien posat els antiavalots al centre del debat polític i ciutadà. Els moviments socials han mantingut una batalla constant amb la BRIMO (recordem la frase de Felip Puig en què deia que la policia aniria més enllà de la llei per perseguir la dissidència). El primer episodi el vam viure el gener de 2011, després que la policia desallotgés l’anomenada Casa de la Vaga, un cinema abandonat a la Via Laietana de Barcelona on centenars de persones havien entrat per protestar en contra la reforma de les pensions. La polèmica no va ser el desallotjament en si, sinó la informació al respecte que va aparèixer a La Vanguardia l’endemà. El diari etiquetava les persones desallotjades segons la seva ideologia política (per exemple: independentista, anarquista, comunista…), cosa que va fer revifar dins els moviments socials la vella sospita que els Mossos d’Esquadra tenen fitxes il·legals sobre diversos militants dels moviments socials sense antecedents penals. Finalment la causa judicial en  contra dels desallotjats va ser arxivada.

A dia d’avui, l’ús de les pilotes de goma per part dels antiavalots és un debat a l’ordre del dia, però la polèmica ve de lluny. Al març de 2011, Puig es va comprometre a estudiar les possibilitats d’eliminar-les, però a l’abril el Sindicat de Mossos d’Esquadra va insistir en la seva necessitat.

Va ser al maig del mateix any quan va començar l’autèntic sarau. El moviment dels indignats va posar a prova la paciència de Puig, però les càrregues policials d’aquell mes no van anar dirigides als acampats de Plaça Catalunya, sinó a les celebracions dels culés a Canaletes. Les eleccions municipals desaconsellaven mesures contundents cap als indignats, i no va ser fins al juny que el govern va optar per fer-los fora de la plaça. “Dec ser l’única que entén què va passar el 27 de maig”. Aquesta va ser la reacció de Puig després de la càrrega policial d’aquell dia. En un principi Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana van anunciar una operació de neteja, però amb el pas dels minuts es va impedir l’entrada de gent a la Plaça, es van requisar objectes dels acampats, i es va carregar. Això sí, la gent va tornar a entrar a la Plaça, posant en evidència l’estratègia errònia dels cossos policials. Puig va ser l’únic que va qualificar de “correcte” l’operació. Mentrestant, les reaccions no es van fer esperar: la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, i la UGT van demanar la dimissió del conseller, mentre que les forces parlamentàries van forçar la compareixença de Puig a l’hemicicle.

Imatge

El 15 de juny els indignats van tornar a proposar un pols a Puig, aquesta vegada en forma de setge al Parlament. El dia 16 Puig va rebre per totes bandes. Els manifestants denunciaven la duresa policial, mentre que diversos grups parlamentaris van denunciar “incompetència i improvisació” en l’estratègia dissenyada per Puig per protegir els diputats. El duel entre conseller i indignats no s’acabaria aquí. En primer lloc, Puig va destinar molts esforços a buscar responsables del setge al Parlament. Finalment el jutge va imputar a set indignats que van decidir personar-se a la Ciutat de la Justícia. Un cop allà, incomprensiblement van ser detinguts pels Mossos dins el recinte judicial, acció que es va guanyar la reprovació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Precisament el TSJC va admetre una querella dels indignats contra els responsables de la càrrega policial del 27 de maig a Plaça Catalunya. El jutge va imputar Manel Prat, director dels Mossos, i Assumpta Escarp, regidora de seguretatt de Barcelona. Més tard, al març de 2012 la causa va ser tancada, però davant la insistència dels indignats, el TSJC va ordenar al jutge reobrir la causa fa un mes, el novembre de 2012.

Capítol a part mereixen les dues vagues generals que ha viscut Puig com a conseller d’Interior. La primera, el 29 de març de 2012, va acabar com el rosari de l’Aurora, amb els establiments comercials del centre de Barcelona com a danys materials principals. Interior va reaccionar a l’abril inaugurant una pàgina web on els ciutadans podien identificar persones presumptament involucrades en aldarulls durant les manifestacions. Davant l’allau de crítiques de moviments socials, síndic de greuges i partits com ICV, Puig va tancar el web un mes després.

Fa un mes escaig de la segona vaga, el 14 de novembre, i Puig continua a l’ull de l’huracà entomant crítiques, principalment per la possible responsabilitat dels Mossos en l’agressió a Ester Quintana, que va perdre un ull. Evidentment, no sabem si la versió de Quintana és la correcta o no, però el simple fet que el conseller hagi hagut de sortir tres cops a admetre fets que havia desmentit en anteriors compareixences de premsa, dóna la sensació que la transparència del departament d’Interior cap a la societat és molt millorable.

Imatge

 Incendis a l’Empordà

 El 22 de juliol van començar dos incendis a l’Alt Empordà (un a Portbou i l’altre a la Jonquera) que van provocar conseqüències desastroses. En primer lloc 22 persones van resultar ferides i 2 mortes, mentre que en el terreny material, unes 14.000 hectàrees van cremar. Evidentment, el foc no és culpa de Felip Puig, però el conseller va tornar a ser el blanc de totes les crítiques, tan pel posicionament dels bombers en contra de les retallades, com per la gestió que va fer després dels focs.

La tragèdia va fer que tots els partits parlamentaris esperessin a l’extinció del foc per demanar explicacions a Puig. Un cop extingit, es va requerir la presència del conseller d’Interior i també la del d’Agricultura i Pesca, Josep Maria Pelegrí. Els partits van retreure a Puig les retallades al departament de bombers, ja que segons ells el foc s’hauria extingit abans amb més efectius i més vehicles d’extinció. Més enllà, les forces parlamentàries també van lamentar que Puig hagués centrat el debat mediàtic en les burilles de cigarret trobades prop dels focs, cosa que segons l’oposició era una cortina de fum per tapar les seves responsabilitats en el cas.

La tempesta semblava calmar-se, fins que a finals d’estiu van ser membres del cos de Bombers els que van afirmar que la política d’austeritat aplicada al departament havia estat causa principal de la tardança a l’hora d’apagar els focs. Segons diverses fonts, el fet que no hi hagués prou bombers, va provocar que agents de diverses localitats de Catalunya no poguessin anar a l’Empordà, ja que haurien deixat sense cap bomber la seva demarcació.

Està per veure si Puig és el conseller d’Interior del nou govern sortint de les eleccions del 25N. Puig és un home de confiança de Mas, i per tant tot sembla indicar que el president el voldrà al seu costat. Però més enllà de la visió de partit, Mas hauria de tenir en compte que ERC ha estat l’única força que s’ha mostrat favorable a la continuïtat de Puig, així com el creixent rebuig social existent contra el conseller Puig, i ja no només des de dins els moviments socials.

Andreu Merino